Togues, fiscals, vènies, «protestos» i llatinismes forçats. Els tribunals estan d’actualitat.

Aprofitant l’ocasió, seria fàcil fer un repàs canònic als grans èxits de temàtica judicial: 12 Angry Men (Sidney Lumet, 1957), To Kill a Mockingbird (Robert Mulligan, 1962), …And Justice For All (Norman Jewison, 1979), In the Name of the Father (Jim Sheridan, 1993), Erin Brockovich (Steven Soderbergh, 2000)… Però a Cinequanon no ens agraden les coses fàcils, de manera que hem preparat un 7+1 especial amb els judicis més singulars que ens ha proporcionat el setè art.

1. Judicis a possessions: «The Exorcism of Emily Rose»

¿Homicidi per fanatisme religiós, o bé pèrdua d’una innocent en la pràctica d’un exorcisme per salvar la seva ànima? Els agnòstics ho tindran tan clar com l’Erin Bruner, l’encarregada de la defensa del pare Moore. Així i tot, a mesura que avanci el judici, els dubtes torbaran inclús els més reticents.

2. Judicis superheroics: «Man of Steel»

Els kryptonians (els habitants del planeta d’origen d’en Superman) són una societat més avançada tecnològicament, però en canvi són molt més expeditius en els seus judicis. Si no, que li ho preguntin al sanguinari general Zod i els seus sequaços, condemnats a una etèria vida vagant reclusos en la zona fantasma.

3. Judicis diabòlics: «Shortcut to Happiness»

Un judici contra el diable amb l’ànima en joc. En el seu primer i últim intent en la direcció, Alec Baldwin adapta el famós conte de Stephen Vincent Benét «The Devil and Daniel Webster». Tot i comptar amb Anthony Hopkins, Jennifer Love Hewitt o Dan Aykroyd, segueix essent menys recordada que l’adaptació que en van fer els Simpsons: «The Devil and Homer Simpson».

4. Judicis otakus: «Phoenix Wright: Ace Attorney»

El famós videojoc d’estil manga en què el jugador s’ha de posar en la pell d’un espavilat advocat per resoldre judicis a cop de dit acusador va ser portat a la gran pantalla ni més ni menys que per Takashi Miike. Capaç del millor i del pitjor, el director d’Ichi the Killer (2001) o Harakiri/Seppuku (2011) ens sorprèn amb una “fricada” amb pentinats per a tots els gustos.

5. Judicis als suposats beneficis de la pràctica esportiva: «Concussion»

Aquesta és la història real del doctor Omalu, un neuropatòleg forense que per casualitat va descobrir i denunciar que la pràctica del futbol americà (i els forts cops al cap que hi van lligats) era la causa de moltes morts prematures a causa d’ETC (encefalopatia traumàtica crònica). El seu testimoni va provocar tot un allau de denúncies a la totpoderosa NFL.

6. Judicis musicals: «Pink Floyd: The Wall»

Focus, maons, martells, cucs, i el jutge més amenaçador imaginable presidint la sala. En el clímax de la pel·lícula, els dibuixos de Gerald Scarfe es combinen amb la música de Pink Floyd per representar el judici intern del protagonista, que, tancat en el mur que s’ha construït per protegir-se del món exterior, s’enfrontarà a una traumàtica acusació i a un veredicte que el deixarà ben empastifat.

7. Judicis futuristes: «Dredd»

Segons aquesta ficció, en el futur que ens espera, el poder executiu i el judicial s’uniran en una única figura destinada a impartir justícia a cop de pistola i amb mètodes d’allò més expeditius. Ni advocats ni apel·lacions serveixen de res si el jutge Dredd va darrere vostre. Tampoc cal que correu, ningú pot fugir de la seva justícia.

8. (Extra) Judicis amb la veritat per davant: «Liar Liar»

Que sí, que sí, que tots els judicis tenen com a funció desgranar la veritat, o això ens venen. Juraments, proves, testimonis… El cert és que tot es pot deformar en mans d’un hàbil locutor. Molt sovint la prosa pot més que la prova, i justament per això en més d’un cas seria divertidament útil un atac de sinceritat per part dels advocats o els fiscals.

Estudiant de cinèfil en pràctiques

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.