Veneciafrenia

Any: 2021
País: Espanya
Direcció: Álex de la Iglesia
Protagonistes: Ingrid García-Jonsson, Silvia Alonso, Goize Blanco, Alessandro Bressanello, Alberto Bang, Cosimo Fusco

Si heu estat a Venècia haureu comprovat que és una mena de parc temàtic que encara conserva la màgia i el magnetisme que devia tenir en ple Renaixement. Els palauets, els canals, les llambordes dels carrers i la gent que hi viu són ben pintorescos.

L’ambivalència entre el profit econòmic que els turistes comporten per a una població i la degradació i desnaturalització que hi deixen és la clau de Veneciafrenia, i Álex de la Iglesia ho exposa realment bé, per després esquitxant-ho d’escenes de slasher que gaudireu molt. A banda d’això, fa una certa sensació de ser una pel·li d’encàrrec.

El missatge de Veneciafrenia no és una crítica a tot el turisme, sinó a un cert tipus de turisme. La sensació de sentir-nos interpel·lats i alhora avergonyits dura poc, perquè els malaguanyats turistes protagonistes, en part creats per encarnar arquetips odiosos, no ens cauen bé i no hi empatitzem. Imagino que això era el que buscaven Guerricaechevarría i de la Iglesia, ja que per altra banda els antagonistes són molt carismàtics, i s’agraeix que tinguin un objectiu amb més sentit que la majoria de dolents de pel·lis de terror.

«Venezia è santa», resava un cartell penjat a un balcó quan vaig estar-hi, fa pocs anys. No sé si era una queixa als mafiosos perquè amb les seves activitats no deixessin perdre l’encant que encara conserva la ciutat, si era una advertència als guiris (ni un paper ni un vòmit a terra), o si simplement era un missatge d’un veí fervorós reivindicant la cristiandat de la ciutat de San Marco. Vés a saber. Sigui com sigui, sembla difícil viure-hi.