Compliance

Any: 2012
País: Estats Units
Direcció: Craig Zobel
Protagonistes: Dreama Walker, Ann Dowd, Pat Healy, Ashlie Atkinson

 «La més gran argúcia del diable ha estat fer creure a la humanitat que no existeix» (Charles Baudelaire). Aquesta frase, present tant a The Usual Suspects (Bryan Singer, 1995) com a End of Days (Peter Hyams, 1999) segueix molt vigent avui dia. La maldat i el diable són inherents a la nostra condició humana, i aquesta mateixa condició algunes vegades ens capacita per escriure el guió d’un macabre joc a penes creïble en la ficció encara que sigui del tot real, com passa a Compliance.

Aquesta és més que mai una pel·li a veure sense haver-ne llegit res. Fugiu de sinopsis i comentaris abans de veure-la (bé, considereu aquest l’excepció). La premissa és senzilla, però a mesura que avança la trama la vostra sensació de malestar i incomprensió augmentarà…

«¿Com pot ser?», «Jo ja hauria…» , «A mi mai em passaria això…», «És impossible que siguin tan ingenus», etc. Certament, com els degué passar als mateixos implicats a posteriori, aquesta és una història incòmoda i difícil de pair. Però, si ens sincerem, és fàcil que trobem alguna experiència personal (espero que menys traumàtica) en què, només perquè era el tocava, hem pecat d’innocents o hem fet alguna cosa que no ens enorgulleix. Majoritàriament petites autoreprovacions que, si no han anat més enllà, molt sovint ens guardem per a nosaltres mateixos o bé sumem al nostre anecdotari per a converses de sobretaula. Però ¿què hem de fer quan la pena és massa gran, quan el mal és del tot censurable? Això és del que Compliance tracta.

Ultratge, humiliació, trauma. El final de qualsevol barrera moral. Uns fets que a cada minut es tornen més repugnants i que acaben prenent una envergadura esfereïdora, aprofitant-se de les debilitats, l’autoritat o l’estrès per desprotegir una persona. Deixar-la nua d’arguments. Degradar-la fins a la mínima expressió per simple diversió. Deshumanitzar-la. Aquest és un viatge a l’infern de la psique humana sense violència ni artificiositat, només amb la naturalitat d’un dia com qualsevol altre.

La ingenuïtat i els sentiments són radiografiats sobretot gràcies als gestos, les mirades i els posats revestits de senzillesa dels actors que hi participen. Mereixen una menció especial la protagonista, interpretada per Dreama Walker (coneguda per papers com el de la Becca a The Good Wife o la Hazel a Gossip Girl) i la sempre remarcable Ann Dowd (la tia Lydia de The Handmaid’s Tale), que es posa a la pell de l’encarregada Sandra per regalar-nos un dels seus rols més memorables (espero que els fans de la sèrie de les criades em sàpiguen perdonar). Amb les seves actuacions són capaces de mantenir la tensió i fer versemblant un relat que en qualsevol moment podria semblar absurd.

Compliance és un més que recomanable cop de puny al nostre sistema de valors que, a part d’alertar-nos  d’una tèrbola i poc coneguda pràctica a l’alça, potser servirà també perquè repensem la jerarquia de les nostres relacions i la humanitat amb què interaccionem amb els altres.