Dellamorte Dellamore (Mi novia es un zombi)

Matar per indiferència

0
150

Any: 1994
País:
Itàlia
Direcció:
Michele Soavi
Protagonistes:
Rupert Everett, François Hadji-Lazaro, Anna Flachi

Reapareguts, bales, nihilisme, necròfils, focs fatus, fanfarrons italians.

Els morts estan agafant el costum de sortir de les seves tombes al cap de set dies de ser enterrats, i el vigilant del cementiri (Rupert Everett en un dels seus millors papers) els ha de tornar a matar perquè no s’escapin i puguin molestar algú. No es queixa ni demana un sobresou per fer-ho, perquè troba més fàcil clavar un tret als reapareguts que informar del problema a l’Ajuntament. I, curiosament, tot i aquesta carta de presentació, els passos de Dellamorte Dellamore s’allunyen i s’allunyen dels de pel·lícules com Army of Darkness (Sam Raimi, 1992), Braindead (Peter Jackson, 1992) o Zombieland (Ruben Fleischer, 2009).

El desenvolupament de la història és difús, fins al final no veus on vol anar a parar (i us asseguro que quan ho vegeu voldreu/necessitareu tornar-hi des del principi), però està amenitzat per una successió de situacions macabres que tenen el seu punt magnètic. Val a dir que Michele Soavi, el director, havia treballat a les ordres de Terry Gilliam a The Adventures of Baron Munchausen (1988), cosa que podreu notar, per exemple, en els efectes especials i en alguns dels dissenys del cementiri.

Les pretensions poètiques tant dels diàlegs com de la posada en escena vesteixen la pel·lícula d’un to entre oníric i “comiquer” (no és casualitat que el guió estigui basat en una novel·la de Tiziano Sclavi, autor de la sèrie de còmics Dylan Dog) que li escau prou. Fora de context, el guió en si aprovaria justet; vol ser massa enginyós, graciós, crític i profund, i no se li dóna del tot bé ser-ho. Però se segueix amb interès, i, per curiós, funciona.

Dellamorte Dellamore juga amb el desavantatge d’ocultar-se sota l’aparença de comèdia de terror, però en el fons aspira a arribar més enllà. I encara que potser no sempre llueix tot el que podria ni fa quadrar el que planteja, no se li pot negar que té el seu encant… i un d’aquells finals que, t’agradin o no, inevitablement se’t quedaran gravats en la memòria.

Valoració: BONA
80

La frase: «Tots fem el que podem per no pensar en la vida.»

El personatge: Gnaghi.

L’escena per al record: la darrera. Booom…

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.