7+1 obres de teatre portades al cine

Roman Polanski, que ja havia jugat amb Shakespeare a Macbeth (1971), que ens havia deixat astorats amb Death and the Maiden (1994) i que després va donar un altre pas de rosca al tòpic de la femme fatal a La vénus a la fourrure (2014), es diverteix aquí, en l’adaptació de l’obra de Yasmina Reza, criticant la frivolitat i lleugeresa amb què alguns tenen fills…, o simplement retratant una classe social decadent.

Aquesta és una de les pel·lícules imprescindibles de Richard Linklater, aquest cop adaptant una obra de Stephen Belber (amb guió del mateix autor) i amb un trio d’actors que funciona a la perfecció. Amb una posada en escena austera i senzilla, el passat i el futur dels protagonistes es va definint en un sorprenent crescendo. Diàlegs excepcionals i un bon nus a l’estómac per a una història sobre l’amistat al llarg dels anys i el perdó, entre altres coses.

L’adaptació al cine de l’obra Bashir Lazhar, d’Evelyne de la Chenelière, és una reflexió sobre l’educació i la pedagogia, sobre el seu valor i la seva utilitat reals. Sovint els adults ensenyen als nens amb els actes, els silencis i les omissions. Com a rerefons, la immigració i la soledat, encarnades en un protagonista (Mohamed Fellag) que clava el paper. La sensibilitat per tractar certs tabús i sentiments és molt subtil i efectiva.

L’obra de teatre de Marc Crehuet és una crítica política des de baix, amb la veu de la classe mitjana encarnada per dues parelles de joves en un sopar. Les seves hipocresies i esperances de joventut es barregen amb l’acidesa del retrat d’un moment històric: el de les generacions fruit d’un sistema “lliure i democràtic”.

Entrem ara en “alta” política… A partir de l’obra de Beau Willimon Farragut North, el millor Clooney dirigeix i actua en aquesta història que tracta la política des de dalt… i des de darrere (fora de micro). L’ideal juvenil de la política com a eina de canvi social xoca frontalment contra la falta d’escrúpols dels veterans. Res que no hàgim vist abans en altres històries sobre la farsa del sistema bipartidista nord-americà, però amb uns protagonistes d’altura i un final per al record.

És el torn d’un altre dels estaments estrella pel que fa a crítica social: l’Església. John Patrick Shanley va portar a la gran pantalla la seva obra més aclamada (guanyadora del Pulitzer l’any 2005) amb un repartiment de primera línia. A Doubt els conflictes dels protagonistes s’emmirallen hàbilment amb els conflictes de la mateixa religió: ¿com poden conviure la tradició i la modernitat?, ¿com podem estar convençuts d’una cosa sense tenir-ne proves?, ¿on s’acaba la camaraderia i comença l’encobriment?

I no podia faltar en aquest llistat una pel·lícula sobre el racisme. La precursora d’Intouchables (Olivier Nakache i Eric Toledano, 2011) o Greeen Book (Peter Farrelly, 2019) és aquest petit gran clàssic basat en una obra d’Alfred Uhry (que es va encarregar també del guió de l’adaptació al cine). Driving Miss Daisy és una història sobre la relació d’amistat entre una professora jubilada i un xòfer afroamericà en plena època de conflicte racial. La casa del sud, el cotxe clàssic i els diàlegs entre Morgan Freeman i Jessica Tandy traspassen la pantalla.

No tots els professors són bons, ni altruistes, ni molt menys un exemple a seguir. També són persones. En aquesta història de profe-alumne el rerefons és una ambigua reflexió sobre el procés creatiu i sobre la relació entre ficció i no-ficció. L’adaptació de l’obra de Juan Mayorga és una pel·lícula que mescla el thriller i la comèdia portant l’espectador de la sorpresa a la incomoditat.