Any: 2016
País: Regne Unit
Direcció: William Oldroyd
Protagonistes: Florence Pugh, Christopher Fairbank, Cosmo Jarvis, Naomi Ackie, Paul Hilton
Repressió, interès, desig, menyspreu, culpa, por.
Al segle XIX, en una mansió rural anglesa, una vulnerable jove és “adquirida” per donar un hereu al seu nou marit. Els primers deu minuts de Lady Macbeth em van fer pensar que m’havia ficat en un altre pesat drama d’època de matrimoni per conveniència. I em vaig plantejar: ¿cal? Al cap de ben poc em vaig descobrir atrapat (en gran part per culpa de la magnètica actuació de la protagonista) en una història de personatges trencats que afronten la seva sort cadascun a la seva manera: alguns més dèbils, altres més forts, altres més cagadubtes, tots humans.
Tot i que el ritme dista força de ser trepidant, és una pel·lícula que no es fa gens pesada. És més, té el mèrit de mantenir l’interès (i d’anar fent créixer la tensió) fins i tot quan ja s’ha produït l’evolució que t’anuncia el títol: per sobreviure en un món encotillat que la va apagant dia a dia, la indefensa protagonista decideix calçar-se les botes de trepitjar fort i es transforma en una implacable manipuladora.
En definitiva, l’opera prima de William Oldroyd es revela com una pel·lícula sorprenentment crua, cínica, tèrbola, provocadora… Digna de directors consagrats.
Valoració: BONA
La frase: «Poseu-vos de cara a la paret.»
El personatge: ella, la senyora Katherine Lester (Florence Pugh). Com aguanta fins al final.
L’escena per al record: l’esmorzar sense el sogre.
