Any: 2017
País: França
Direcció: Albert Dupontel
Protagonistes: Albert Dupontel, Nahuel Pérez Biscayart, Niels Arestrup, Émilie Dequenne, Laurent Lafitte, Mélanie Thierry
En l’època dels romans, les representacions teatrals es feien amb màscares de bocotes obertes i expressions exagerades. Unes obertures i una exageració necessàries perquè tot el públic pogués entendre l’estat d’ànim del personatge representat i el que deia. De fet, es diu que l’etimologia de la paraula «persona» prové del llatí «per sonare», que era com es deia de les màscares, perquè a través d’elles («per») un es feia entendre («sonare», fer la veu més alta i vibrant).
Dupontel es nodreix d’aquest concepte, agafant la primigènia definició de «persona», per presentar-nos uns personatges transparentment exagerats. Individus que enuncien i remarquen gestualment les seves emocions i intencions. Bonastres, malvats, tristois o grollers, tots es caricaturitzen expressant la seva condició. Resti’n com a màxim exponent, aquest sí amb màscara inclosa, el dramàticament artístic Edouard Péricourt.
La composició resultant recupera l’estil tragicòmic del teatre, actualitzant-lo amb dinamisme, per narrar les fantasioses desventures de Péricourt i Maillart, dos excombatents de la Gran Guerra que miren de sobreviure a la pobresa de postguerra a còpia de picaresca. Penúries, humor i romanticisme són ingredients clàssics, però aquest cop són reversionats des d’un punt de vista atípic i irreverent.
Protagonistes marginals faltats d’adaptació social, històries poèticament “punkarres”, situacions dramàtiques i punyents tractades amb insòlita ironia… Tots aquests són elements molt presents en el film i reiteratius en la filmografia de Dupontel (Bernie, 1996), un director molt visual i amb un estil molt personal que aquest cop ens sorprèn portant-nos al seu simpàtic ball de màscares particular.
¿Quina careta toca ara? ¿La que plora? ¿O la que riu?
Valoració: BONA
Té un aire de...
Good Bye Lennin (2003) + V For Vendetta (2006) + El milagro de P. Tinto (1998)
