Café Society

0
146

Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Woody Allen
Protagonistes: Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell, Jeannie Berlin, Ken Stott, Corey Stoll, Sari Lennick, Blake Lively, Sheryl Lee, Paul Schackman, Parker Posey, Stephen Kunken

Tinc idealitzades Annie Hall (1977) i Manhattan (1979), Sweet and Lowdown (1999) o Everyone says I Love you (1996). Però, és clar, ser adolescent i veure pel·lícules de Woody Allen no és el mateix que mirar-les amb 30 anys o amb 55. Potser per allò de la nostàlgia, us diria que Midnight in Paris (2011), Blue Jasmine (2013) o Match Point (2005), que són obres d’art, no tenen l’encant d’aquelles d’abans dels 2000. Però, és clar, això depèn de l’espectador.

El que em passa amb Café Society és que tot i ser una pel·lícula d’enguany té l’encant de Manhattan. I no hi veig Woody Allen, però tampoc l’hi trobo a faltar, perquè Eisenberg, tan sapastre, insegur i enginyós, connecta a la perfecció amb Stewart, que resulta una actriu idònia per fer de noia de granja que arriba a Hollywood amb els peus a terra i que brilla més que qualsevol gran estrella. M’ha recordat a la millor Diane Keaton.

Podem remirar Deconstructing Harry (1997) i Love and Death (1975) (la de Boris Grushenko no podia faltar a la llista) i pensar que no hi ha diàlegs més treballats ni gags més ben trobats. I podem anar a veure l’útima de Woody Allen quan s’acaba l’estiu i pensar en September (1987) i la llum de la casa en aquella reunió familiar. I la nostàlgia. Perquè setembre és el mes de la nostàlgia, i per tant un bon mes per anar a veure una història d’amor narrada per Woody Allen.

I podem sortir del cine pensant en allò que diu el cunyat intel·lectual: que una vida no analitzada no mereix ser viscuda, però que una que ho és tampoc dóna gaires alegries més. En fi, m’imagino que anem al cine a viure, i a reviure, i a analitzar, però també a deixar de fer-ho. No sé si mai he sortit decebuda del cinema després de mirar l’última del director de Manhattan. Una mica sí, a Vicky Cristina Barcelona (2008) o a Magic in the Moonlight (2014)… Ara bé, tampoc no són pel·lis dolentes. L’Allen no en sap, de fer cine dolent.

Així que quan vegeu Café Society us asseguro que no trobareu a faltar la Farrow ni la Keaton ni la Johansson, ni el mateix Allen, perquè l’equilibri entre humor i drama és perfecte. Els actors perfectes. Cada imatge està cuidada, com a Hannah and her Sisters (1986) o a Another Woman (1988). Els secundaris aporten el toc còmic que les mirades dels protagonistes no tenen. Buscar un ofici, saber qui s’és i què es vol i no perdre’s pel camí. Enamorar-se, viure l’amor i reviure’l perquè no s’ha viscut prou.

L’ambientació a Califòrnia ens transporta als anys daurats del cinema, dels còctels i dels nachos, de les piscines i dels descapotables. Els gàngsters, els àpats de les famílies jueves i el ciment ens retroben amb Nova York, la ciutat genuïna on enamorar-se i desenamorar-se, i amb la seva posta de sol, una altra vegada. Ja tocava.

Viu cada dia com si fos l’últim, segur que un dia encertaràs. I tan de bo visquéssim així, amb nostàlgia o sense. I que visqui molts anys, el senyor Allen.

Valoració: BONA
85

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada