Can Cusí i Can Garida

0
109

 

Ja hem parlat de la “cinematografia mínima” que arribava en furgoneta al meu poble –i a algun altre-, de la mà d’un militar jubilat que, així, es feia un sobresou. Perquè el cine-cine era a Figueres, a Can Garida –el Teatre el Jardí- i a Can Cusí –la Sala Édison, que veiem degradar-se en lenta agonia davant de les impertèrrites vergonyes privada i consistorial. La mesocràcia figuerenca i la rural, diumenge rere diumenge passava la tarda en una de les dues sales; des de finals dels anys quaranta fins que, als anys seixanta, la popularització del 600 i de la televisió van canviar els hàbits, qui no patia excessives estretors dedicava les hores dominicals d’entre el dinar i el sopar a seure a les butaques dels cines. La llarga sessió cinematogràfica d’unes quatre hores de durada contenia la projecció de dues pel·lícules, el NO-DO (Noticiarios y Documentales), un paquet d’anuncis publicitaris i la mitja part de quinze minuts.

De les pel·lícules, una, la segona, era d’estrena, o sigui que feia poc que s’oferia a Barcelona i solia ser en color; la segona era de reestrena, d’anys enrere, i en blanc i negre. El NO-DO, de projecció obligatòria des del 1942 fins al 1976, era un pretès noticiari setmanal del règim franquista; en blanc i negre, amb una sintonia introductòria que dues generacions ens sabem de memòria i amb imatges del dictador, era pura propaganda política monocord. Dues de les seqüències que s’hi veien reiteradament eren la inauguració d’embassaments protagonitzades pel dèspota, i la recol·lecta de diners a càrrec de la Creu Roja, presidida per la seva muller carregada de joies i vestida de xinxilla. Els anuncis que s’hi projectaven corresponien a comerços i indústries figuerenques: motors Fita, maquinària d’Emerio Vila, reparació de trulls i molins de vent Ubanell (avi del guitarrista)…; si fos possible reveure’ls avui, quina nostàlgia! (Lluís Benejam, seria possible?). I les mitges parts servien per incidir en les relacions socials; a un altre nivell que les de Mariona Rebull al Liceu barceloní però suficients per als aparellaments, per a un mot sobre un negoci o una gestió, per a una o dues xafarderies…; aquesta sociologia es practicava en diversos espais de tots dos locals: als bars –el de Can Cusí era a la bella sala dels miralls-; als salons de descans, als replans de les escales de marbre, i als caminets i bancs dels dos jardins que eren oberts al públic durant el bon temps.

Els urinaris –dir-ne sanitaris seria una exageració inapropiada al cas- a la mitja part també feien el seu paper. El dels homes a l’inici de la sessió feia pudor d’orins barrejada amb lleixiu, i al descans la pesta d’orins ja havia anorreat la del lleixiu i era tan forta que les emanacions amoniacals tiraven enrere; aquesta atmosfera només era substituïda un cop al mes per una altra de més potent però que, popularment, era associada amb l’asèpsia: l’excepció es produïa quan els urinaris eren tractats amb Zotal, el llegendari desinfectant, fungicida i autoproclamat desodorant fabricat a Sevilla (el darrer ús mediàtic que n’hem sabut va ser quan a Vila-sacra el van fer servir per allunyar les noies que feien parada a peu de carretera prop del poble).

Vaig conèixer personalment aquest ambient cinematogràfic comarcal alguns diumenges a partir dels 8 o 9 anys: va ser quan el meu pare va tenir un 600 i, a vegades, la família, tots tres, ens hi desplaçàvem a Figueres. I també per les evocacions que n’ha fet la meva mare; del meu pare no tant perquè, tot i que complia amb aquest ritual cívic del seu temps, el cine no l’entusiasmava: a més d’adormir-s’hi sovint, com que era un bon lector, acostumava a dir que les pel·lícules que veia basades en alguna novel·la, no arribaven a la sola de la sabata del llibre. En canvi la meva mare ja d’adolescent i amb algunes amigues, a més d’acudir a les festes majors en bicicleta, anaven també a Figueres al cine; després, quan va festejar s’hi desplaçava asseguda dins del sidecar de la moto del meu pare, una BSA (Birmingham Small Arms, també fabricants de  motocicletes); i, de casada, primer amb una camioneta i finalment amb l’esmentat 600. Al llarg del temps tots aquests vehicles, arribats a Figueres, eren aparcats pel meu pare davant de l’estàtua de Monturiol o al carrer de Sant Antoni, prop d’una fonda anomenada Can Ricardo, molt reputada entre els del poble que els dijous i els diumenges hi feien algun àpat. I cap al cine després de fer un cafè al Royal, llavors dit Español (el franquisme va obligar a canviar noms no castellans).

Les entrades eren molt disputades i el meu pare, els dijous, quan acudia al mercat, decidia a quin dels dos cines anirien/em el diumenge i les encarregava al senyor que tenia una parada de caramels a l’avui plaça Josep Pla; la decisió d’optar per una o altra sala es fonamentava en l’aspecte que tenien les dues dotzenes de fotogrames de les pel·lícules que cada cine penjava a les seves cartelleres. Ja dins de la sala, dues curiositats; una: a Can Cusí les entrades de preferència, amb butaques encoixinades, eren al primer pis, mentre que a la platea, que era plana perquè en altre temps s’hi havia fet ball, les butaques eren de fusta i en forma de quatre; l’altra: a Can Garida, a sobre de la pantalla hi havia una gran plafó amb il·lustracions que evocaven les belles arts: unes figures femenines d’aspecte naïf representaven la música, la poesia, la pintura, l’escultura, la dansa, l’arquitectura i la retòrica; amb la reforma de l’edifici feta al 1991 aquest plafó que ens havíem mirat dotzenes, centenars de vegades, va desaparèixer i no n’hem sabut res més (Lluís, en saps res tu?).

I de les pel·lícules que entretenien la concurrència d’aquelles dècades? Doncs en parlarem en el proper article.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada