Ja hem parlat de la “cinematografia mínima” que arribava en furgoneta al meu poble –i a algun altre-, de la mà d’un militar jubilat que, així, es feia un sobresou. Perquè el cine-cine era a Figueres, a Can Garida –el Teatre el Jardí- i a Can Cusí –la Sala Édison, que veiem degradar-se en lenta agonia davant de les impertèrrites vergonyes privada i consistorial. La mesocràcia figuerenca i la rural, diumenge rere diumenge passava la tarda en una de les dues sales; des de finals dels anys quaranta fins que, als anys seixanta, la popularització del 600 i de la televisió van canviar els hàbits, qui no patia excessives estretors dedicava les hores dominicals d’entre el dinar i el sopar a seure a les butaques dels cines. La llarga sessió cinematogràfica d’unes quatre hores de durada contenia la projecció de dues pel·lícules, el NO-DO (Noticiarios y Documentales), un paquet d’anuncis publicitaris i la mitja part de quinze minuts.
De les pel·lícules, una, la segona, era d’estrena, o sigui que feia poc que s’oferia a Barcelona i solia ser en color; la segona era de reestrena, d’anys enrere, i en blanc i negre. El NO-DO, de projecció obligatòria des del 1942 fins al 1976, era un pretès noticiari setmanal del règim franquista; en blanc i negre, amb una sintonia introductòria que dues generacions ens sabem de memòria i amb imatges del dictador, era pura propaganda política monocord. Dues de les seqüències que s’hi veien reiteradament eren la inauguració d’embassaments protagonitzades pel dèspota, i la recol·lecta de diners a càrrec de la Creu Roja, presidida per la seva muller carregada de joies i vestida de xinxilla. Els anuncis que s’hi projectaven corresponien a comerços i indústries figuerenques: motors Fita, maquinària d’Emerio Vila, reparació de trulls i molins de vent Ubanell (avi del guitarrista)…; si fos possible reveure’ls avui, quina nostàlgia! (Lluís Benejam, seria possible?). I les mitges parts servien per incidir en les relacions socials; a un altre nivell que les de Mariona Rebull al Liceu barceloní però suficients per als aparellaments, per a un mot sobre un negoci o una gestió, per a una o dues xafarderies…; aquesta sociologia es practicava en diversos espais de tots dos locals: als bars –el de Can Cusí era a la bella sala dels miralls-; als salons de descans, als replans de les escales de marbre, i als caminets i bancs dels dos jardins que eren oberts al públic durant el bon temps.
Els urinaris –dir-ne sanitaris seria una exageració inapropiada al cas- a la mitja part també feien el seu paper. El dels homes a l’inici de la sessió feia pudor d’orins barrejada amb lleixiu, i al descans la pesta d’orins ja havia anorreat la del lleixiu i era tan forta que les emanacions amoniacals tiraven enrere; aquesta atmosfera només era substituïda un cop al mes per una altra de més potent però que, popularment, era associada amb l’asèpsia: l’excepció es produïa quan els urinaris eren tractats amb Zotal, el llegendari desinfectant, fungicida i autoproclamat desodorant fabricat a Sevilla (el darrer ús mediàtic que n’hem sabut va ser quan a Vila-sacra el van fer servir per allunyar les noies que feien parada a peu de carretera prop del poble).
Vaig conèixer personalment aquest ambient cinematogràfic comarcal alguns diumenges a partir dels 8 o 9 anys: va ser quan el meu pare va tenir un 600 i, a vegades, la família, tots tres, ens hi desplaçàvem a Figueres. I també per les evocacions que n’ha fet la meva mare; del meu pare no tant perquè, tot i que complia amb aquest ritual cívic del seu temps, el cine no l’entusiasmava: a més d’adormir-s’hi sovint, com que era un bon lector, acostumava a dir que les pel·lícules que veia basades en alguna novel·la, no arribaven a la sola de la sabata del llibre. En canvi la meva mare ja d’adolescent i amb algunes amigues, a més d’acudir a les festes majors en bicicleta, anaven també a Figueres al cine; després, quan va festejar s’hi desplaçava asseguda dins del sidecar de la moto del meu pare, una BSA (Birmingham Small Arms, també fabricants de motocicletes); i, de casada, primer amb una camioneta i finalment amb l’esmentat 600. Al llarg del temps tots aquests vehicles, arribats a Figueres, eren aparcats pel meu pare davant de l’estàtua de Monturiol o al carrer de Sant Antoni, prop d’una fonda anomenada Can Ricardo, molt reputada entre els del poble que els dijous i els diumenges hi feien algun àpat. I cap al cine després de fer un cafè al Royal, llavors dit Español (el franquisme va obligar a canviar noms no castellans).
Les entrades eren molt disputades i el meu pare, els dijous, quan acudia al mercat, decidia a quin dels dos cines anirien/em el diumenge i les encarregava al senyor que tenia una parada de caramels a l’avui plaça Josep Pla; la decisió d’optar per una o altra sala es fonamentava en l’aspecte que tenien les dues dotzenes de fotogrames de les pel·lícules que cada cine penjava a les seves cartelleres. Ja dins de la sala, dues curiositats; una: a Can Cusí les entrades de preferència, amb butaques encoixinades, eren al primer pis, mentre que a la platea, que era plana perquè en altre temps s’hi havia fet ball, les butaques eren de fusta i en forma de quatre; l’altra: a Can Garida, a sobre de la pantalla hi havia una gran plafó amb il·lustracions que evocaven les belles arts: unes figures femenines d’aspecte naïf representaven la música, la poesia, la pintura, l’escultura, la dansa, l’arquitectura i la retòrica; amb la reforma de l’edifici feta al 1991 aquest plafó que ens havíem mirat dotzenes, centenars de vegades, va desaparèixer i no n’hem sabut res més (Lluís, en saps res tu?).
I de les pel·lícules que entretenien la concurrència d’aquelles dècades? Doncs en parlarem en el proper article.
