Castaway on the Moon

Any: 2009
País: Corea del Sud
Direcció: Hey-Jun Lee
Protagonistes: Jung Jae-Young, Jung Ryeo-Won, Yang Mi-Kyeong, Park Yeong-Seo

¿Us heu quedat mai tancats fora de casa?

És una de les meves especialitats. Alguns cops per sortir sense les claus i d’altres per tancar i deixar-me-les posades darrere del pany. Sóc un desastre! He acabat pensant que els cops que em passa es tracta d’un missatge del meu subconscient que m’obliga a parar quiet un moment, a fer un break a l’estrès del dia a dia, encara que només sigui el moment de què disposo fins que la meva parella torna a casa o, en els casos més extrems, en què arriba el serraller. És un moment curiós d’estranya solitud, ja que realment al carrer hi ha més gent.

Aquesta sensació és molt semblant a la que transmeten els personatges de la pel·li Castaway on the Moon, una producció sud-coreana que narra la història de dos protagonistes que viuen dues realitats diferents però alhora paral·leles. Un és un nàufrag en una illa deserta que, quan accepta la seva condició, no vol que el trobin, i l’altre és una agorafòbica que es crea tot un modus vivendi sense sortir mai de la seva habitació. Els dos tenen com a nexe comú que viuen aquestes situacions d’aïllament enmig d’una gran metròpoli.

Es tracta d’un film carregat de simbolisme que salta del drama a la comèdia i de la comèdia al drama amb molta facilitat i que captiva constantment l’espectador amb girs argumentals ben trobats.

El director i guionista Hey-Jun Lee ens convida, amb una estètica molt ben cuidada, a deixar la buidor i els artificis del consumisme i d’una societat a vegades molt hostil i a emprendre un viatge interior de descobriment de les necessitats reals d’un mateix.

Segurament es tracta de la pel·li coreana menys violenta i sanguinària que he vist mai; no obstant això, demostra una gran originalitat. I, de fet, potser aquesta originalitat extrema en alguns moments concrets pot arribar a semblar excessiva (cosa bastant habitual en el cinema asiàtic), però crec que la qualitat argumental i l’estètica general són senzillament brillants.

Segurament, sense desmerèixer ni Tom Hanks a Cast Away ni Matt Damon a The Martian, crec que l’impronunciable Jung Jae-Young és, sense cap mena de dubte, el nàufrag més entranyable que he vist mai.

Tornant al tema de trobar-se tancat a fora de casa, m’han aconsellat més d’una vegada que amagui una còpia de la clau prop de l’entrada de casa. No els falta raó, però llavors ¿quan trobaria un moment per autoaïllar-me?