Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Elizabeth Banks
Protagonistes: Kristen Stewart, Naomi Scott, Ella Balinska, Patrick Stewart, Elizabeth Banks
Sembla que Banks, amb tots els mitjans de què disposa, desaprofita l’oportunitat de fer una nova entrega de la mítica sèrie dels 70 que sigui autoparòdica i que posi al dia els estereotips de les dones espia. Sota aquest pretext (fer una versió actual i empoderada del trio d’àngels) ofereix justament el contrari del que sembla proposar-se: una entrega de catàleg de la Vogue farcida d’irritants clixés ingenus encara que benintencionats. A veure, el feminisme no passa per fer que les actrius principals en tot moment tinguin el rímel a lloc i el llavis resplendents. A Charlie’s Angels hi falta suor, adrenalina i carisma; aquests àngels semblen, més aviat, de Victoria’s Secret.
Un altre problema és que el càsting està desaprofitat. L’excepció, perquè mostra més ofici i perquè hi posa més humor que la resta, és Kirsten Stewart: el seu personatge també és un estereotip, però com a mínim dóna més joc.
Charlie’s Angels intenta seguir les premisses de les pel·lis d’espies, però exceptuant la baralla a la cafeteria sembla un videoclip o un anunci de maquillatge. Hi ha un parell d’escenes que aconsegueixen fer-nos somriure, però el guió no aguanta les dues hores de la història: té poc de thriller, menys d’aventures, i quasi gens d’humor. Mantenint l’acció neuronal al mínim pot ser prou entretinguda i divertida, però no li demanem més.
Bàsicament, veiem un seguit d’escenes en què les protagonistes (sobretot la Bosley) mostren un empoderament de pa sucat amb oli, un didactisme superficial dirigit a adolescents, amb parlaments feministes que queden com un bunyol i diàlegs de vergonya aliena. Charlie’s Angels es ressent de la creença errònia que per competir amb els productes dirigits fonamentalment al públic masculí se n’hagin de potenciar de similars per atreure també el femení.
No dubto de les bones intencions de Banks, però jo, com a dona, a banda de somriure un parell de vegades, em sento molt desconcertada: resulta que la versió del 2000 protagonitzada per Barrymore, Liu i Diaz passa per davant a aquesta Charlie’s Angels quant a guió i humor.
