De xerinola amb la Ripley

0
49
Sigourney Weaver image pic draw

Aquest matí m’he despertat amb una gralla ficada dins del cap. Després de trobar la caixa d’ibuprofens, la meva imatge davant del mirall sembla el reflex d’un fantasma. Em faig gran per a aquestes coses. La d’ahir va ser una nit boja. Massa intensa.

Tot va començar com un innocent berenar-sopar-col·loqui a la terrassa-jardí d’un prestigiós hotel. Un acte al qual m’havia infiltrat gràcies a un jardiner que em devia un favor (en un període fosc de la meva vida, vaig veure’m abocada al tràfic de fertilitzant per a petúnies, i mantinc encara algun dels contactes). El cas és que corria el rumor que a la festa hi assistiria part de l’starsystem cinematogràfic.

Embotida en el meu millor vestit de vellut, vaig fer-me passar per una invitada més. Al cap de quatre parlaments més o menys estereotipats, la cosa es va descontrolar. El grup de joves més animats van apujar el volum de l’equip de música i van dedicar-se a unir les taules de dues en dues. Acabaven de muntar un torneig de brisca desfasat que duraria fins a altes hores de la matinada amb la Sigourney (la Weaver, no sé quina altra podeu conèixer) donant-ho tot. ¡Quina una, la Sigourney! Tota la nit apostant, ballant, xerrant i bevent com ningú. Certament, els actors estan fets d’una altra pasta.

Vaig participar en unes quantes partides formant tàndem precisament amb ella, i encara vaig sortir-ne prou ben parada. Això sí, quan van començar a jugar-s’hi Ferraris i Lamborghinis hàbilment vaig cedir el meu lloc a un altre invitat (momentàniament porto un període vital sense cotxe, i no em semblava elegant jugar-me el meu abonament mensual d’autobús). El cas és que a mesura que avançava la nit, la gent s’animava, i cada cop més la ratafia on the rocks baixava com si fos aigua.

A mitja celebració, en Kyle MacLachlan em va enganxar amb la guàrdia baixada davant d’una immensa plata de canapès. Després d’un comentari no recordo gaire sobre com són de fredes les nits de Ripoll, em va oferir un caramel mentolat.

–Kyle, tu el que vols és la meva perdició! –vaig dir-li jo, taxativament.

Després d’aquesta breu conversa vaig mantenir-me’n distanciada la resta de la nit. Si alguna cosa m’ha ensenyat l’experiència és a no fiar-me dels amics d’en Lynch.

M’agradaria narrar amb coherència la resta de la nit, però a partir de llavors l’únic que em ve al cap són imatges inconnexes i difuminades. Elefants rosa, una doble de la reina d’Anglaterra i la mateixa reina anant de bracet… Sóc incapaç d’ordenar el meu cap.

Mentre escric això em sona el mòbil.

–¡Ei, Peggy! Nena, ¿què tal?, ¿tot bé? –és la Weaver–. ¿Quedem per a un jogging matinal, després fem un brunch seguit d’una tarda de margarites, i ho rematem amb una nit de bingo com si no hi hagués demà?

No li porto la contrària, però per mi un brunch a les dues és un dinar, es miri com es miri.

Penjo el telèfon. Aquesta dona és insaciable. Ni que volgués podria aguantar una segona nit passada de voltes i afònica cantant el virolai fins l’alba. No és humana. Cada cop tinc més clar que l’alienígena real de la saga era ella.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada