Detention

Any: 2011
País: Estats Units
Direcció: Joseph Kahn
Protagonistes: Josh Hutcherson, Shanley Caswell, Spencer Locke, Aaron David Johnson, Parker Bagley, Dane Cook

La mil cops filmada adolescència nord-americana té en el seu gran aparador, l’institut, una especial fixació que alimenta des de slashers efectistes fins a pel·lis d’humor absurd, passant per cintes amb un rerefons romàntic ingenu o ciència-ficcions poc fonamentades. Són moltes les temàtiques tractades en aquests entorns. Tantes, que fins i tot es podria dir que les pel·lis d’instituts són un gènere per si mateixes. Un gènere comercial adreçat als joves amb les hormones descontrolades.

Tots aquells no tan joves que faci temps que hàgiu desconnectat de l’institut, no cal que feu interminables sessions remember, tornant a la vostra joventut per mirar d’entendre la d’avui en dia. El director i guionista Joseph Kahn ha fet els deures per vosaltres amb un compendi de tan sols 93 minuts que inclou tots els arguments del gènere junts. Així podríem definir Detention, o Castigo sangriento, com ha estat traduïda aquí.

El tractat humorístic del senyor Kahn és una revisió del gènere exagerada i delirant. Amb subtrames i diàlegs farcits de referències generacionals i intergeneracionals i arguments portats a l’extrem amb personatges aparentment estereotipats que amaguen més que els tòpics que deixen entreveure. Una bogeria semblant al resultat d’ajuntar la sèrie Rick and Morty amb la pel·li Scott Pilgrim vs. the World (Edgar Wright, 2010).

Certament, no és una cinta fàcil, tant per la velocitat dels estrambòtics girs de guió, com pel sobrefarciment de referències actuals i clàssiques de difícil o nul record que poden saltar de sèries com Gossip Girl a grups musicals com Sigur Rós o fins a pel·lis de ciència ficció o sèrie B mig desconegudes com Torque (del mateix director, per cert). A Imdb hi ha inclús un llistat només amb els famosos que hi surten mencionats.

Realment, el teatre de l’absurd de Detention requereix prestar-se al joc i certa dosi de cafeïna per seguir-ne el ritme, però el resultat s’ho val. És una paròdia àcida i adrenalítica del gènere com mai s’havia vist.

Les preguntes juvenils existencials són moltes: ¿per què les paradoxes temporals no són assignatura obligatòria?, ¿pot una filla ballar tan bé com la seva mare?, ¿el cinema americà sempre maltracta l’estudiant canadenc?, ¿algú d’un institut pot passar pel costat d’un ós dissecat i no acariciar-lo? I, per sobre de tot, ¿qui serà el pròxim mort a Grizzly Lake? Una sola pel·li té totes les respostes.