Don’t Breathe (No respires)

Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Fede Álvarez
Protagonistes: Jane Levy, Dylan Minnette, Stephen Lang, Daniel

Acabo de veure el resum de la gala dels Emmy 2016. Quin bon rotllo! Tot són somriures, abraçades i dedicatòries.

Pel comú dels mortals no hi ha gales que reconeguin el treball diari. No hi ha un premi al cafè més ben portat en categoria de tallats o un premi honorífic a la fotocòpia de l’any. No hi ha estatuetes ni focus…, però potser tampoc cal. Tot i la satisfacció que et valorin la feina feta, segurament molts preferim treballar lluny de sobreexposicions, amb la tranquil·litat que ofereix l’anonimat, una mica com el cec de Don’t Breathe.

No respiris. Un film amb un nom que podria perfectament ser una advertència feta a la sortida d’un lavabo, com si la trama central girés al voltant de l’olfacte. Però res més lluny de la realitat: la temàtica principal de Don’t Breathe és la vista, més concretament l’absència d’aquesta.

No ens trobem davant d’una Jennifer 8, una The Eye o una See No Evil, en què, com en moltes altres cintes, el terror s’escenifica amb les pors i la fragilitat d’una pobra invident assetjada per assassins, psicòpates o inclús fantasmes. No, aquí el cec no és el perseguit o el maltractat. Les víctimes s’han transformat en botxins. El cec és, ara sí, el maltractador.

Tots podem palpar la desorientació i la fragilitat de qui no veu; és una cosa completament terrorífica. La gran virtut d’aquest film és capgirar aquest concepte. La persecució en un terreny cuidadosament estudiat per part d’un poderós i desesperat individu, acostumat a viure en la foscor, a moure’s en les seves pròpies tenebres, lluny dels protocols i dels maldestres comportaments habituals dels qui ens hem acomodat a tenir una vida amb visió.

L’uruguaià Fede Álvarez, director de la reinterpretació d’Evil Dead (un autèntic referent sobre com s’ha de fer un remake: no mirant de superar l’original ni empobrint-lo, sinó plantejant noves idees o punts de vista que en glorifiquin les virtuts), es consolida amb aquest segon llargmetratge com un dels directors cabdals del terror actual.

La història ni té ni vol tenir cap àurea de transcendència, l’argument és més aviat simplista i en moments peca de caure en tòpics propis del gènere, però tot això queda compensat amb un parell de girs argumentals molt efectius i una sensació constant de neguit i angoixa que no es desenganxa mai de l’espectador.

Al final, el terror és un gènere que com més directe sigui, millor funciona, i aquesta pel·li no se n’amaga. No hi ha felicitat. No hi ha Emmys. Tot és patiment… Seria més aviat com rebre un premi Gaudí.