El cine que vèiem de petits… i el que es feia

0
77

 

Percebíem l’arribada de l’home del cine abans de veure’l. La seva furgoneta, una popular DKW (Dampf Kraftwagen, ‘cotxe de vapor’) portava motor dos temps de dos cilindres, naturalment de gasolina, i produïa un so inconfusible; a finals dels cinquanta, principis dels seixanta, els models de vehicles eren molt limitats i les criatures jugàvem a endevinar-ne la marca pel soroll. La Decauve, que així en deia tothom -i el nom va convertir-se en sinònim de furgoneta-, després de l’anunci acústic, potent perquè l’andòmina enfilava la pujada de Can Girmuntanyes, finalment es feia visible i, mentre el militar descarregava, es tractava de llegir el títol de la pel·lícula que ens oferiria al vespre i que apareixia en les tapes de les capses que contenien els tambors de la cinta.

De ràdio llavors en tenia tothom, televisió només el capellà i el correu portava les dues subscripcions de “La Vanguardia” que hi havia al poble: la del secretari de l’Ajuntament i la de la meva àvia, que havia après el castellà instrumental que sabia llegint aquest diari. Tota aquesta xarxa informativa no permetia gaire alegries quant a l’actualitat cinematogràfica.

Dubto que ningú sabés que a finals dels cinquanta, principis dels seixanta, a Villamanta (Madrid) hi hagués un plató per fer-hi westerns; o que Samuel Bronston, un rus-americà, rodés a España superproduccions a la manera de Hollywood com ara El Cid (1961) d’Anthony Mann, protagonizada per Charlton Heston, el Heston que, qui ho hagués dit llavors, esdevindria president de la dretaníssima Associació Nacional del Rifle d’Amèrica; el jove Heston, que va aprendre castellà per consultar a Menéndez Pidal, llavors de 92 anys, aspectes del personatge que interpretava; a don Ramon que, a més de publicar estudis sobre el Cantar, el 1900 va casar-se amb María Goyri i van fer el viatge de noces recorrent la mateixa ruta que, vuit segles enrere, havia fet don Rodrigo. Les facilitats que concedia el franquisme a les productores internacionals i el fet que aquestes no s’havien de trobar amb cap entrebanc sindical (eren prohibits), indolentment havia propiciat que s’anés formant un considerable equip de professionals espanyols i que fossin filmades a la Península cèlebres peces com ara Lawrence d’Aràbia (1962) o Doctor Jivago (1965).

Anant a la cosa pàtria, les ràdios sí que en teoria aproximaven el personal de pagès -el meu- al cine nacional; però en realitat, com amb l’internacional, la gent només s’assabentava del que feien els diumenges als cines de Figueres, que eren les pel·lícules que ja eren populars a Barcelona i que no eren cap de les tres que comentarem. Ningú no estava al cas que aquí al costat, a Cadaqués -Caldeva a la pel·lícula- Juan Antonio Bardem, que ja era un director d’èxit en els 50 (¡Bienvenido, Mr. Marshall!, 1952), el 1965 rodés Los Pianos Mecánicos. El nom era l’epònim de la novel·la en què es basava, del francès Henri-François Rey; en anglès se’n va dir The Uninhibited -els desinhibits-, prou més exacte. També per aquells anys Luis García Berlanga, mestre de l’humor negre i del casolanisme, dirigiria El Verdugo (1963). I, molt particularment, Luis Buñuel havia fet Viridiana (1961) en què el geni aragonès va colar a la censura franquista la metàfora d’un trio sexual; al cap de poc, algú més subtil se’n va adonar i la pel·lícula va ser segrestada per la policia. La gent que anava al cine a Figueres -l’atracció estel·lar de la setmana- veia amb gust El último cuplé (1957) o Dónde vas, Alfonso XII (1958) cintes més simpàtiques al règim que no les que hem esmentat.

I al poble, doncs, què ens portava la nostra particular alegria que passa que viatjava en Decauve? Recordaré dues sessions. De l’una, tot i que als petits ens va afectar molt, no en recordo el títol ni a penes l’argument. Es tractava d’una noia que hauria estat guapíssima però una mena d’enorme llaga li enlletgia la meitat de la cara; algú descobreix un medicament extraordinari que la fa desaparèixer mentre se’l va posant regularment i ella, llavors físicament esplèndida, inicia una vida frenètica; i, per alguna raó que no recordo, se li acaba la poció i la possibilitat d’obtenir-ne més; la llaga reapareix, la jove es desespera i, amb un final truculent, la protagonista mor. L’altra era Los cuatro jinetes del Apocalipsis, que havia de ser la de 1962 de Vicente Minelli, llavors molt recent, perquè la protagonitzada per Rodolfo Valentino de 1921 era muda. Del mateix títol que la novel·la de Blasco, a la mainada ens va impactar la indignació tràgica de Madariaga -Lee J. Cobb-, que mor fulminat per un llamp. I els elegants i fascinants Glenn Ford, Ingrid Thulin, Charles Boyer i Paul Lukas ens van transportar a un món exquisit que no era el nostre.

 

 

 

 

 

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada