El meu veí animat

0
131

A qualsevol pantalla els dibuixos animats tenen un magnetisme que ens atrapa des de ben petits, quan encara amb prou feines sabem què és el món, però ja sabem desxifrar el seu codi, entenem que allò està fet per nosaltres i hi trobem una complicitat que ens enganxa. Sovint, a mesura que ens fem grans, el desaferrament es va fent latent i acostumem a girar-los l’esquena, cometem l’error de pensar que ja tenim els ulls acostumats a la realitat i que ara estem preparats per coses més dures que no pas aquells dibuixets a la pantalla que, d’una altra banda, vinculem de manera directa i exclusiva a una època d’innocència i candidesa. He detectat que hi segueixen havent generacions que vinculen el cinema d’animació directament als més petits i que no creuen que pugui ser un gènere seriós, com molts serien els que no veurien cap serietat en l’art de George Meliès, quan segurament el que més volia era allunyar-se justament de la mateixa serietat. I crec que hem d’agrair al cinema d’animació tant el fet de proposar-nos móns molt diferents del nostre, com quan ens ha volgut explicar històries més costumistes, i sobretot la capacitat de barrejar aquestes dues alternatives.

L’Estudi Ghibli no el vaig descobrir pas de petit, però sovint em pregunto si la meva devoció per les seves obres hauria estat la mateixa si de petit hagués sabut que existia. Segurament m’hauria aturat en les seves pel·lícules perquè eren dibuixos i, com a tots, allò em magnetitzava davant la pantalla, però estic convençut que no m’hi hauria estat gaire, mirant-les. No parlaven l’idioma que volia sentir quan era petit, i probablement tampoc ells el volien parlar. En canvi, ara estem dins del mateix joc, em proposen històries que podrien ser (o no) reals però amb habituals tocs de màgia que em reclamen una connexió profunda amb el meu jo petit. Tal com jo ho veig, sovint, al cinema d’animació no hi podem entrar sols, sinó que necessitem la companyia del nostre jo petit que ens ajudi a desxifrar els codis als quals nosaltres sovint girem l’esquena. Al cap i a la fi, no seria sense el nostre jo petit que ens atreviríem a endinsar-nos al Camí Groc.

Recordo que quan era petit la nit de reis era la nit més llarga del món; ara ja no ho és tant. I crec que deu ser aquell nen petit el mateix que ara em fa viure amb una impaciència incontrolable l’arribada del 18 de març, quan s’estreni als cinemes When Marnie Was There, l’última pel·lícula de l’Estudi Ghibli.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada