Què passa, niggas? Indignats amb la poca paritat a les nominacions? Segurament l’avi d’en Morgan Freeman, un paio que suposo que va ser fuetejat als camps de cotó de Louisiana repetides vegades al dia durant tots els anys de la seva vida, es pixa i es caga sobre la paritat. No l’imagino alçant-se amb el puny enlaire, dient amenaçador «Avui estic sotmès a la tirania de l’esclavatge, però d’aquí a cent anys hi haurà un negre nominat a millor actor». No, no me l’imagino perquè l’únic que demanava aquell home era poder menjar un plat de sopa a la nit i no rebre més xurriacades del compte durant la jornada laboral.
Hem malacostumat els negres, nois. Anys i panys de pagar milionades a gent com Martin Lawrence han convertit els actors de color en una colla de nens consentits que s’emprenyen si no els nominen. Ah, amic! El problema va ser acceptar jugar un joc on les regles les dicten els blancs. Pitjor encara: els jueus blancs. Ha plogut molt des de l’Oscar de la Hattie McDaniel però, encara que no ho sembli, les coses estan exactament al mateix lloc.
Però aquest estirabot, aquesta ridícula amenaça, apareix precisament després de dos o tres anys d’absolut domini mexicà als Oscars, cosa que encara afegeix més sal a la ferida: l’statu quo no només fa semblar perfectament equànime l’acadèmia, sinó que deixa en evidència els insurgents que pretenen boicotejar la cerimònia amb la seva no-assistència. ¿Penseu que algun dels magnats del cinema mourà un dit per fer que en Will Smith ocupi el seu seient? Són jueus, per favor; estan molt més a gust si no hi ha negres.
Suposo que hi ha un component reivindicatiu motivat pels disturbis de Ferguson o Baltimore. Sempre hi ha un component reivindicatiu, per descomptat, perquè entenc que ningú es manifesta davant dels Grammy per dir que no hi ha paritat entre negres i xinesos a les categories de hip-hop. Ni entre candidats magrebins i gallecs per a l’alcaldia de Pontevedra.
La dels Oscar és potser l’única cerimònia d’aquest tipus que manté una certa dignitat. Els adorables mites de l’star system, amb els seus esmòquings planxats i els seus vestits d’Oscar de la Renta, dents i ulls brillants i esmolats com bisturís làser, cares i culs estirats com pell de dofí; ells fan que el delicat equilibri en el ridícul i el sublim se sostengui. Sense ells, els Oscars no són més que Eurovisión, els Grammy, la Gala Inocente Inocente; els Oscars són un arbre de Nadal al pic de l’agost, plantat al mig de la plaça major del poble; un arbre tan ferm i ben engalanat que no sembla fora de lloc. Però ho està. I un dia d’aquests tothom se n’adonarà.
