Si haig de ser precís, encara que sembli inversemblant, he vist estrenar dues vegades Lawrence d’Aràbia. Vejam. El primer cop: als anys seixanta tots vam veure la pel·lícula, llavors en una versió reduïda, estrenada a l’Anglosaxònia el 1962, a Madrid el 1963, i després, com deia un “plumilla”, «por el resto del país». La segona estrena, per a mi en circumstàncies una mica particulars, va ser als anys vuitanta; aquesta vegada durava més de tres hores i mitja, i va escriure’s que aquesta versió sencera no s’havien atrevit a projectar-la, segurament per raons comercials, fins que l’èxit de la primera estrena ja era clamorós. Aital pel·lícula completa, a Madrid i al seu extraradi comprès entre Cap de Creus i Huelva, va estrenar-se el 1989, però un servidor la va poder veure abans, precisament a Marsella. Resulta que veníem de Tuníssia i vaig haver d’esperar-me tres dies a la capital del Midi perquè arribés, facturat en un “cargo” al port de la Goulette (Tunísia), el vehicle amb què havíem recorregut el Magreb durant un mes; els passatgers, passats per una considerable peripècia, havíem arribat tres dies abans amb un vaixell corrent. Tinc un record molt viu d’aquella sessió en un cine de la Canebière, i em va fer més impressió que la primera oferta vista a Figueres. Segurament perquè al llarg d’uns trenta-cinc anys, abans i després de la projecció de Marsella, les circumstàncies m’havien portat i em portarien a conèixer el Sàhara marroquí, tunisià i sobretot algerià. Tinguem present que el desert és el protagonista immobiliari de Lawence d’Aràbia i que molta part de la pel·lícula discorre enmig de dunes, ergs, regs, uadis, ras, hamades i… oasis. Aquest món que a alguns ens resulta fascinant i net, seductor i pur, pot ser terrible i pot ser una mena de mare acollidora. Encara que, a la pel·lícula, el desert filmat (s’hi van rodar la majoria de les escenes) sigui sobretot el de Jordània, la seducció (o rebuig) que genera qualsevol altre espai desolat és talment intensa, oimés si es tracta de l’immens i divers Sàhara.
Thomas Edward Lawrence (1888-1935), el protagonista del biopic, va morir (així comença la pel·lícula) d’un accident de moto, a les quals era un gran aficionat. Als quaranta-tres anys, i conduint la seva Brough Superior SS100 (una màquina moderna i potent, avui exposada al Museu Imperial de la Guerra de Londres), va voler esquivar uns nois en bicicleta, va caure i, sense cap protecció, es va obrir el cap. De resultes del seu accident, el casc va ser considerat molt aconsellable fins al punt que va ser obligatori per als motoristes de l’exèrcit britànic. Es diu que, des de llavors en endavant, es van estalviar un 50% de soldats morts en aquests accidents.
El productor del film va ser Sam Spiegel (La reina d’Àfrica, El pont sobre el riu Kwai, La caça de l’home…), i el director David Lean (Doctor Zhivago, La filla de Ryan…). Van posar en solfa la part de vida més heroica de l’arqueòleg, explorador i militar anglès, basant-se en l’obra més cèlebre que havia escrit, una mena de memòries titulades Els set pilars de la saviesa (Seven Pillars of Wisdom, 1922, publicades després en versió reduïda: Revolt in the Desert, 1927). Lawrence, en efecte, i tal com retrata la pel·lícula, havia recorregut l’Orient Mitjà, participat en excavacions, après l’àrab i d’altres idiomes de la zona, i sentia una fascinació explícita per aquell món. Va participar com a militar a la Primera Guerra Mundial i de seguida va ser nomenat representant del govern de sa graciosa majestat en el particular conflicte entre àrabs i turcs, els primers amb el suport britànic i els altres amb l’alemany. El prestigi el va fer home de confiança de l’emir (governador) Faisal I l’Haiximita i amic del xerif (noble) Alí; i el coneixement que tenia de l’espai i de les persones, i l’habilitat i la intuïció en afers militars, el van fer estimat per beduïns i poderosos. I l’exèrcit britànic el va ascendir a coronel. Els ulls blaus i la mirada a vegades perduda de l’actor Peter O’Toole, que el representa, projecten eficaçment l’home contradictori, genial, depressiu, cul de mal seient, i que es va convertir en una celebritat i va ser embolcallat per una llegenda que perdura. Després, fatigat per la politiqueria europea a l’Orient Mitjà i pel relatiu fracàs de no haver pogut unificar les tribus en un “poble àrab”, va tornar a Europa, on, amb pseudònim, va ser soldat ras d’aviació i cavalleria (tancs). Reconegut, va convertir-se en una nosa per a la correcció política britànica; per això va ser enviat un parell d’anys a l’Índia, on va escriure i traduir del grec clàssic. Tornat, al cap de poc va accidentar-se fatalment.
Van acompanyar i potenciar el film un ventall de magnífics actors: Omar Sharif (curiosament en el paper de xerif), Alec Guinness, Anthony Quinn… i l’esmentat Peter O’Toole, llavors desconegut, que la va poder protagonitzar després que Marlon Brando refusés l’oferta per anar a fer Rebel·lió a bord a Tahití. Els escenaris dels grans exteriors, les escenes amb sorra, camells i batalles van rodar-se al Marroc i sobretot a Jordània, i els interiors a Andalusia. El film, si l’espectador es fixa en les escenes de dins i en les de distàncies curtes foranes, resulta un veritable catàleg de carrers i edificis de Sevilla: la plaça d’España, el parc de María Luisa, els Reales Alcázares, la Casa de Pilatos, el Palacio de Miguel de Mañara, la Capitanía General, l’Hotel Alfonso XIII… I és que la ciutat andalusa, com la majoria de ciutats de la regió, conté sumptuosos edificis neomudèjars de finals del XIX i principis del XX que permeten figurar que som a Damasc, el Caire o Jerusalem.
A l’esmentat hotel Alfonso XIII, a més, hi vivien les principals estrelles d’una pel·lícula sense dones i el director. Aquest assumpte de les no-dones al film permet d’aproximar-nos al Lawrence real. Aquest home va ser adjectivat en el seu temps (i després ha estat historiografiat) com a solitari, ascètic, complex, vulnerable, sense interès pel sexe, autosuficient…, una mena de Jesús segons la imatge canònica habitual. És a dir, que parlant d’un Lawrence probablement homosexual, hom s’hi ha referit amb els mots que podia permetre’s a principis del XX i en un context social com el britànic; recordem que Oscar Wilde, escriptor gai, havia anat a la presó. La pel·lícula es manté també en aquesta concepció de l’heroi: cap dona, amistats masculines de certa intensitat, comportament característic (cap oficial anglès contemporani s’hauria vestit de beduí), objecte del desig d’un oficial turc que, segons el mateix Lawrence real, l’hauria sodomitzat…
Acabem amb una altra cosa que impressiona: la música de la pel·lícula. Com gairebé totes les bandes sonores que va compondre Maurice Jarre (com ara Doctor Zhivago, El pont sobre el riu Kwai, etc.), és extraordinària i concorda amb la temàtica del film. En definitiva, no és pas perquè sí que Lawence d’Aràbia sigui tinguda pels que hi entenen com una de les grans pel·lícules que s’han produït, juntament amb Ciutadà Kane, El padrí, Casablanca…
A la propera recordarem Doctor Zhivago.
