Els records cinematogràfics d’un servidor, un nen de poble, sobre les estrenes que vaig començar a veure als cines de Figueres graviten especialment sobre tres pel·lícules: West Side Story (1961), Lawrence of Arabia (1962) i Doctor Zhivago (1965). També recordo impactant, oceànica, Gone With the Wind (1939), però, fins allà on m’arriba la memòria, ja feia temps que s’havia estrenat. A causa de la censura, no va arribar a Espanya fins al 1950 (dos anys abans que jo nasqués), però la vaig veure, és clar –no en recordo la primera vegada–, sense l’expectació d’una novetat.
Evoquem la primera de les tres esmentades.
Els Montagut i els Capulet (“Montague and Capulet”, o “i Montecchi e i Capuleti”, com més ens agradi) eren el coixí parental dels cèlebres Romeu i Julieta, constituït per aquestes famílies potents, nobles de Verona fabulats per Shakespeare. En canvi, els Jets i els Sharks, imaginats a Nova York 350 anys després per posar base humana a West Side Story, són pobres, desastrats i carn de barriada; el film, dirigit per Jerome Robbins i Robert Wise, ve a ser un remake shakespearià. Els Jets, blancs, fills de la immigració europea de la fam, i els Sharks, mulats i mestissos vinguts de Puerto Rico. Com les dues famílies veroneses riques, aquestes tribus urbanes s’odien i, com passa a Itàlia, al West Side de Manhattan un noi i una noia, membres de cada un dels clans, s’enamoren apassionadament, irremeiablement, amb un amor sense possibilitat de redempció. La possibilitat de tragèdia, doncs, com diu en Cuní, està servida, tot i que –ja ho veurem– no serà completa com a Romeu i Julieta.
Quatre anys abans de la pel·lícula, que es va fer cèlebre, s’havia estrenat l’espectacle original: un musical amb el mateix nom. En l’un i en l’altra va brillar-hi –i segueix centellejant després de més de mig segle– la música composta per Leonard Bernstein, que al cap de poc ja s’havia instal·lat en la memòria rítmica i melòdica del món que té finestres a Occident: ¿qui no reconeix “Maria” o “America”? En aquest aspecte del film, la nació que es veu des del Montseny pot presumir que en la banda sonora de la revisió de 1984, promoguda pel compositor, la veu de Tony (el Romeu) és la d’un jove Josep Carreras. A YouTube hi ha penjat el “making of” de la gravació del tenor nostrat, dirigida pel mateix Bernstein, amb qui manté una discussió. Una meravella recomanable.
A Espanya la pel·lícula va estrenar-se el febrer de 1963, i a Figueres va arribar-hi a principis de 1965, al cine Las Vegas (al carrer de Sant Pau, avui una ruïna), acabat d’estrenar. El primer record que en tinc són els comentaris que en van fer els pares i el mestre del poble, que vivia a casa a dispesa; atrets per la fama, els tres van decidir pujar al 600 del pare i anar a veure-la. Tornats al poble, naturalment en van parlar, i el comentari que més em va xocar va ser l’estranyesa que els havia produït uns “palillos” verticals a la pantalla que feien de fons mentre anaven apareixent els crèdits; no ho vaig entendre fins que, vista la pel·lícula unes setmanes més tard, em vaig adonar que aquelles ratlles verticals representaven la silueta geomètrica dels gratacels novaiorquesos.
De West Side Story em van impressionar les escenes de ballet: l’arravatament, la precisió i la novetat –la modernitat– a la pista poliesportiva, al terrat i a la sala. En les noies sorprenia l’envergadura: mai no havíem vist ballarines amb un gest tan resolutiu i unes cames tan potents com les de Rita Moreno, Suzie Kaye i les altres; en ells era d’admirar la fibra àgil i atlètica de Russ Tamblyn, George Chakiris i la resta. Res a veure amb el que coneixíem, que era el que vèiem també a la pantalla: el papalloneig volàtil de Ginger Rogers i Fred Astaire, o la gravetat racial i sanguínia dels “nacionals” Antonio i Rosario. Ens va enamorar Maria, personificació de la innocència, la bondat, la sinceritat, i l’alegria i el dolor talment intensos; era la bella Natalie Wood, amb un cos més reduït que el de les altres. I els que érem de poble encara ens sentíem més admirats quan vèiem aquells nois beure Coca-Cola –excepcional en nosaltres– indolentment, sense més, asseguts a la barana dels semisoterrians de la ciutat, o trobar-se sota immensos ponts d’autopistes que aquí no existien perquè Abertis i ”la Caixa” encara no havien fet la primera de l’Estat (i l’única amb què segueixen espoliant l’usuari).
I no s’acaba aquí la correcció política: quan Bernstein i Arthur Laurents, el primer de família jueva i el segon fill de jueus practicants, a mitjans dels 50 planejaven l’obra, els dos bàndols en disputa havien de ser l’un catòlic i l’altre jueu en un context de postguerra mundial i Maria era una noia supervivent d’un camp d’extermini. Naturalment, els devien advertir que era millor deixar córrer aquest escenari i optar per pelacanyes de barriada que maten l’aranya en poliesportius abandonats. Que a més tots eren immigrants o els fills llurs.
En el proper parlarem de les altres dues.
