Everybody wants some!!

0
88

Any: 2016
País: Estat Units
Director: Richard Linklater
Protagonistes: Blake Jenner, Tyler Hoechlin, Glen Powell, Ryan Guzman, Wyatt Russell, Zoey Deutch

Deixant de banda les mitificacions, els anys de la universitat són determinants per a la majoria de persones que hi passen, i a Everybody wants some!! té molta gràcia veure el context d’uns joves despreocupats, esportistes, amb ganes de gresca, que no tenien WhatsApp ni Instagram. Estem en plena dècada dels 80.

Personalment, com a espectadora, tant de slip i boxer i múscul i testosterona barrejada amb cervesa, pilotes de beisbol i música dance i punk no em diu res. Sóc dels vuitanta, però, és clar, d’uns quants quilòmetres més aquí. Ara bé, a mesura que avança el metratge, els personatges, sobretot el protagonista (Blake Jenner), van transmetent el que en realitat és una època en la vida de moltes persones: l’etapa universitària, amb les seves festes, els companys de pis (o casa), les noves amistats, els primers amors.

Encara que el revestiment d’Everybody wants some!! sigui la farra contínua, aquest film té l’encert de descobrir l’entrada a la universitat i les expectatives que l’acompanyen.  Podem veure la pel·li des d’un punt de vista nostàlgic, però també com allò que Linklater fa tan bé: el retrat d’una etapa determinada de la vida. Amb dosis d’idealització i, en aquest cas, amb una mica massa de testosterona. Però no hi falten els bons diàlegs, i sobretot una bona banda sonora per emmarcar aquells anys: Van Halen (la seva cançó Everybody Wants Some! dóna títol a la pel·lícula), The Knack, Queen, Pink Floyd, Jermaine Jackson, Patti  Smith…

He de reconèixer que tinc predilecció pel cine de Linklater, de manera que em costa valorar una pel·lícula seva: Dazed and confused (1993) i Boyhood també retraten una època, una generació, per no parlar de la trilogia Before…, que retraten tots els «i si…» i els «potser» i els «tant de bo».

Els actors, que són amateurs i encarnen a la perfecció totes les etiquetes de les universitats americanes, compleixen amb nota. Els personatges són graciosos, però massa prototípics, i a alguns espectadors els costarà empatitzar-hi, però precisament pel fet de no explicar massa, de no tenir una trama gaire definida, em sembla que el film funciona. Perquè el que et mostren aquests joves és… que són joves. I recordes quan sorties de nit i l’endemà no et feia mal tot. Sí, diguem-ne nostàlgia, definitivament.

Per tant, si ets un nostàlgic dels anys 80 i/o dels anys universitaris, no te la perdis. Si no t’apassiona fer la vista enrere o t’avorreix el tema de la nihilista joventut nord-americana, no et perdràs res si t’estalvies l’entrada de cine, però et passaràs per alt un retrat de l’emoció, del miratge de ser adult, de pensar que tot està per fer… I et perdràs els mitjos somriures de Blake Jenner.

Valoració: BONA
70

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada