Any: 2015
País: Estats Units
Direcció: Jeremy Saulnier
Protagonistes: Anton Yelchin, Imogen Poots, Alia Shawkat, Mark Webber, Taylor Tunes, Patrick Stewart
Quan comences a mirar Green Room no saps si estàs davant d’una pel·lícula indie, una de terror adolescent o una gore, però realment clissar el gènere és el de menys. De fet, el millor és no saber-ho i deixar-se sorprendre. Té molta energia, no és previsible, cada diàleg està ben mesurat, i lliga tots els caps. En definitiva, la història de Jeremy Saulnier et manté sempre sempre en tensió. I això no és poca cosa.
El grup musical protagonista, The Ain’t Rights, és realment entranyable: quants grups deuen haver començat (o acabat) tocant així, en “bolos” impossibles i impensables, com en un bosc qualsevol d’Oregon…
Els joves protagonistes contraresten amb música la manada de skinheads uniformats a què “s’enfronten”, que et posen l’ai al cor en qualsevol moment. Saulnier es diverteix fent una crítica directa a la ridiculesa de les seves indumentàries, dels seus noms i, és clar, dels seus arguments (i, a més de ser una colla eminentment masclista, l’escenari de les seves reunions no pot ser més depriment). La banda que es queda atrapada entre la claustrofòbia i la pudor d’orina i de sectarisme és el millor de la pel·lícula. Les escenes més violentes o les converses més claustrofòbiques funcionen a la perfecció.
Aneu a veure-la, no us decebrà. Malauradament, no la trobareu a gaires sales, però us asseguro que val la pena. I encara que sigueu massa culturetes per anar a veure una pel·li de “sang i fetge”, penseu que hi trobareu connexions amb la política europea actual, amb l’americana, i…
