Any: 2000
País: França
Direcció: Dominik Moll
Protagonistes: Laurent Lucas, Sergi López, Mathilde Seigner, Sophie Guillemin
Família, convidats, casa de camp a mig reformar, col·lecció de converses incòmodes, ous.
A partir d’un encontre fortuït, dues parelles passen uns dies junts.
Els que tenim fills petits compartim el comportament zombiesc d’en Michel, fruit de passar-nos tot el dia netejant el que embruten, arreglant el que destrossen, i aixecant-nos a qualsevol hora per atendre les seves demandes. En Michel és un home introspectiu a qui la rutina familiar ha absorbit quasi completament. Esgotat, és incapaç d’alçar el cap i mirar més enllà dels seus problemes (és a dir, els de la seva família), perquè ja en té prou, i evita les relacions innecessàries.
Els que sabem què significa tenir el cap al seu lloc entendrem perfectament na Claire, directa, amb un caràcter equilibrat entre la cordialitat i la sinceritat, amb la paciència justa amb la gent que es fica on no la demanen. Dels protagonistes, ella és, socialment i emocionalment, la més intel·ligent, és el personatge “model de la normalitat” que dóna el contrapunt a la resta.
Els que quan ens hem trobat fora del nostre ambient hem intentat comportar-nos de manera agradable i tot així hem estat menystinguts, que en determinades converses ens hem avingut a tenir una funció merament decorativa, que volem pensar sempre el millor dels altres, i que reconeixem les nostres limitacions tot i que no hi pensem gaire, empatitzarem amb na Prune.
Els que ens considerem pràctics, tenim les idees clares, i alguna vegada hem estat intrusos en la vida dels altres (encara que només tinguéssim la intenció de ser bons samaritans i els volguéssim ajudar), ens podem identificar amb en Harry. En Harry té l’admiració i la curiositat (i la despreocupació) d’un nen petit, però amb la diferència que no ha de retre comptes a ningú i disposa de recursos per fer el que vulgui. Possiblement el món seria un lloc molt més fàcil si hi hagués més Harrys (reflexionem-hi).
A través de la interacció entre en Michel, na Claire, na Prune i en Harry es van encadenant una sèrie de situacions incòmodes fins al punt de fer-te riure (res a veure amb les incomoditats de Haneke, per exemple) que van destapant una pel·lícula inquietant que té molt més a oferir del que sembla.
Valoració: UAU
La frase: «La plenitud només s’aconsegueix amb la desproporció.»
El personatge: en Harry, sens dubte.
L’escena per al record: el trajecte en cotxe d’en Harry i n’Eric.
