Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Theodore Melfi
Protagonistes: Taraji P. Henson, Octavia Spencer, Janelle Monáe, Kevin Costner, Jim Parsons, Kirsten Dunst, Glen Powell, Mahershala Ali
Dones de color, matemàtiques, coets, lavabos.
Els Oscar són època de biopics, i he de reconèixer que aquest és un gènere al qual em costa entrar. Els personatges em solen semblar falsos, les sobreactuacions em molesten més que de costum, i trobo a faltar versemblança en els diàlegs (forçats perquè el protagonista deixi anar la frase lapidària). A més, a vegades ni tan sols es dissimula que l’únic objectiu de la pel·lícula és deixar com a sants els protagonistes, i es nota més interès per crear un pamflet que no pas una història. Hidden Figures és un triple biopic tan benintencionat com autocomplaent que cau en tots aquests “mals”… i alguns més.
Hidden Figures ens ofereix un retrat de tres dones (important: negres físicament i superdotades intel·lectualment) poc conegudes que van aportar el seu granet d’arena en la lluita per les llibertats civils de les persones “de color”. També s’esforça (sense massa èxit) per fer cinematogràfica la part menys cinematogràfica de la carrera espacial (hola, matemàtics del món). Podria haver jugat més amb la ironia que els Estats Units, sota “la bandera de la pau i la llibertat”, dediquin tants esforços per arribar a l’espai i no facin res davant les injustícies que tenen en la seva pròpia societat, però en lloc d’aprofundir una mica en això prefereix dedicar-se a reiterar durant dues hores, i sense massa gràcia, el mateix missatge antiracista.
S’agraeix la informació, però un documental hauria estat millor.
Valoració: INTERESSANT
La frase: «A la NASA tots pixem del mateix color.»
El personatge: el de Kirsten Dunst, perquè, com tots nosaltres, es creu que no és racista.
L’escena per al record: totes en les quals Taraji P. Henson es recorda de pujar-se les ulleres per reforçar que el seu personatge és molt i molt intel·ligent.
