I Am Not a Serial Killer

Any: 2016
País: Irlanda
Direcció: Billy O’Brien
Protagonistes: Max Records,  Christopher Lloyd,  Laura Fraser,  Karl Geary, Bruce Bohne

L’adolescència és un període complicat, tant per als que la viuen com per als que la pateixen. Els adolescents experimenten canvis corporals, s’inicien en moltes experiències vitals i comencen a assumir responsabilitats. Essencialment, encarrilen la recerca o el descobriment del seu jo adult. Per si tot això fos poc, en John, un adolescent que treballa en un petita funerària familiar, ha d’afrontar aquesta etapa amb un dilema afegit: el dubte constant de si és un futur assassí sociòpata o si, per contra, només sent fascinació per les coses morboses.

Ell és perfectament conscient que es troba en un línia vermella molt fina i que la decisió que prengui acabarà marcant el seu destí per sempre més. Però el debat s’accentuarà quan un psicòpata experimentat comenci a actuar al seu poble.

Aquest és l’argument de partida de l’adaptació cinematogràfica de la triologia literària de Dan Wells, a càrrec de l’irlandès Billy O’Brien. Des del meu punt de vista neòfit  (no he tingut el plaer de llegir-me els llibres), la cinta és captivadora. En contrast amb els personatges habituals d’un thriller adolescent, carregats molt sovint de tòpics barroers i dibuixats quasi sempre amb brotxa grossa, aquí trobem personatges representats amb ploma estilogràfica. Amb preocupacions,  febleses i debats interns. Gent peculiar, però creïble. Més reals, vaja!

Destaquen sobretot el jove protagonista, interpretat per Max Records (amb un nom tan irònic com prometedor), i un eternament envellit Christopher Lloyd (el Doc de Back to the Future), que abandona els seus papers histriònics per renéixer amb una actuació solemne i memorable. Un inesperat duel interpretatiu dels de màxima tensió.

El clima gèlid i obscur i el tractament introspectiu dels personatges, juntament amb els tocs d’humor negre i de dramatisme, es mantenen fins a arribar al clímax final. El desenllaç és un punt i apart. Inclassificable, extravagant, pulp…, tots els qualificatius són bons. Un “què està passant?” amb tota regla. És tan esbojarrat que em permet empatitzar perfectament amb els que el trobin indignant, amb aquells a qui no els hagi agradat gens, o inclús amb aquells a qui hagi pogut deixar freds. Ara bé, personalment m’ha impactat, em sembla gloriós, dels que es quedaran gravats en el calaix més freak de la meva memòria. Un lloc on segurament, també guardo els plaers més inconfessables.