Any: 2015
País: Espanya
Director: Pere Portabella
ELS INFORMES PORTABELLA: 40 ANYS NO SÓN RES
Dues pel·lícules essencials en el cinema documental europeu i fonamentals per entendre la història recent d’Espanya són Informe General i Informe General II, els dos documentals del cineasta Pere Portabella (Figueres, 1929).
El 2016 es compleixen exactament 40 anys de l’estrena del primer Informe General de 1976. El títol complet d’aquesta enorme radiografia de la transició espanyola, narrada pels seus propis protagonistes polítics, va ser Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyección pública.
Com es pot eliminar tot rastre de la dictadura per recuperar la democràcia és la qüestió sobre la qual giren les converses i entrevistes que van teixint el documental. En aquest ambient de pressió, esperança i urgència d’unes primeres eleccions generals després de la mort del dictador, el vell debat sobre la pluralitat de les esquerres produeix una discòrdia recurrent. En aquest primer informe, Ramón Tamames, membre del Comitè Executiu del PCE el 1976, afirma que «el socialisme està condemnat a unir-se abans de les eleccions, perquè si no ho fa, el socialisme pràcticament desapareixerà».
Traslladar aquesta necessitat política a l’actualitat, reivindicar el paper de la ciutadania en aquesta unió de forces i mostrar les possibles bifurcacions en la vida social atorguen a l’Informe General II tota la seva força com a document històric. Així, l’espectador passa a ser també protagonista des del moment en què, d’una banda, se’l situa davant la seva pròpia història i, de l’altra, se li proposen, com a ciutadà, una sèrie de situacions propícies a la participació.
Sota un tamís gràfic polit i subtil, l’energia d’aquest segon informe es concentra en un guió perfectament enllaçat al llarg de desenes de potents converses de caràcter analític amb alguns dels nous protagonistes actuals de la cultura, la política i la ciència. Els paral·lelismes visuals i temàtics, de vegades idèntics, entre les dues pel·lícules suggereixen una similitud d’escenaris polítics en què varien els protagonistes però persisteixen els mateixos conflictes 40 anys després. La diferència primordial rau en el fet que ara ells s’inclouen, per sobre de tot, com a ciutadans que formen part d’aquesta creixent xarxa opositora.
LA CULTURA COM A VEHICLE SOCIAL
El projecte Els usos de l’art, organitzat per L’Internationale museística al Museu Nacional Reina Sofia de Madrid, alberga el seminari «El nou rapte d’Europa: deute, guerra, revolucions democràtiques» i es converteix en el punt de partida per a Informe General II. El nuevo rapto de Europa.
El rodatge al voltant del Reina Sofia, dins i fora, amunt i avall, ocupa els primers 40 minuts i és una gran metàfora del que implica el museu com a espai comú, com a generador de cultura, i en què falla com a àgora afeblida pel poder que la controla.
Un dels moments clau per entendre el que es considera una reivindicació objectiva d’allò que és públic és la conversa entre la filòsofa Marina Garcés i l’arquitecta i activista Itziar González Virós. Es plantegen estratègies de reapropiació no servils, el dret legítim a recuperar (reciclar) el control de les institucions, sense abandonar les alternatives paral·leles d’administració ni deixant tampoc que esdevinguin una via única. La plàcida escena de sobretaula transmuta en concentració ciutadana multitudinària a la plaça del museu; dins, l’edifici mig buit rep el visitant-espectador i arran d’aquesta imatge es comença a reclamar la nova figura del ciutadà-usuari.
De forma paral·lela, el pensador Antonio Negri i Manuel Borja-Villel, actual director del Reina Sofia, invoquen la figura de l’artista com a mediador social i l’obra d’art com a missatge en lloc de mercaderia. Així, totes aquestes converses a l’interior i a l’exterior del museu es desgranen davant la càmera com una ideologia global que, encara que pugui semblar utòpica, ja ha començat a circular.
ELS PROCESSOS ALTERNATIUS
Si ens preguntem què ha canviat en la societat espanyola en aquests 40 anys que separen els dos informes, ens trobem amb una ciutadania informada que ha decidit prendre partit. El sentiment d’estafa i la manca de confiança en una classe política clarament incapaç és continu i latent. Ja són pocs els que es queden al marge d’aquest entramat vital anomenat Política.
Aquella urgència del socialisme unit desembocarà en la presa de consciència activa que culmina en processos com el 15M, la PAH o les actuacions de desobediència civil. El ciutadà-usuari és conscient de la legitimitat d’una sobirania popular i es llença a reclamar-la com a pròpia, accedeix a la política com a vehicle primigeni d’acció social, i participa en els processos de recuperació de la democràcia. S’ha perdut la por, s’ha pres el carrer, ha començat una discreta però contínua oposició als sistemes que atempten contra els interessos de la comunitat.
Els exemples que proposa Portabella van des del 15M, les concentracions de carrer, Podemos, la CUP, el treball als barris, les alternatives econòmiques i els consells ciutadans fins a una de les grans crides de canvi actuals com és el procés independentista català al complet. Totes i cadascuna d’aquestes manifestacions s’han reforçat davant la necessitat de noves fórmules que, a més de proposar alternatives reals de govern, comporten un enfrontament racional a l’Estat central, des del diàleg i l’anàlisi, desconegut fins ara, i que aquest defuig sistemàticament.
APRENDRE DE LA MEMÒRIA
L’excel·lència dels Informes Portabella rau en l’extrapolació més enllà del cinema i més enllà de la política, com a esquema analític que transcendeix, la història que és Història, que continua essent, que ve de lluny i es perpetua.
Si el primer Informe General va néixer per perviure en el temps com a document polític i visual de primer ordre, Informe General II. El nuevo rapto de Europa segueix els seus passos. De la mateixa manera perdurarà perquè planteja qüestions que són atemporals, i perquè conèixer i entendre el passat és el primer pas per construir el futur.
