Any: 2106
País: Espanya,
Direcció: Miguel Ángel Vivas
Protagonistes: Rachel Nichols, Laura Harring
Dona vulnerable, psicòpata immortal, nit llarga, pla absurd, part difícil.
La situació està ben trobada per donar joc: una dona embarassada, sola, amb problemes d’oïda i amb un trauma en una casa grossa en una nit plujosa.
La direcció acompanya la història apropiadament; no em queixo de res quant a l’apartat tècnic, veig alguns efectes ben pensats i un parell de situacions més o menys originals, tot i que la pel·lícula no destaqui precisament per ser innovadora. És una de mil del gènere. Esperes un tret que la distingeixi de les altres i la situï una mica per sobre, i realment crec que la intenció hi era…, però el fracàs és exagerat.
¿El problema? L’habitual: un guió (escrit per Jaume Balagueró i Manu Díez, refet del guió de la recomanable À l’intérieur, escrita i dirigida fa nou anyets per Alexandre Bustillo i Julien Maury) que no entenc com va passar els “controls de qualitat” per arribar a materialitzar-se. L’argument no es desvetlla fins al final, t’ha generat una expectativa, t’ha anat donant una sèrie de pistes de per on pot anar…, però l’explicació final no té res a veure amb les coses que podrien tenir certa lògica, no hi ha per on agafar-ho… I no entenc com cap dels actors, operadors, etc., que van veure el que passava en la pel·lícula no van anar al director a dir-li «Perdona…, ¿estàs segur que ha de passar això?, és que no te cap sentit».
Poc més a dir: és una pel·lícula ben realitzada, amb una bona ambientació, actors solvents i ritme més o menys decent, però que torna a caure en tots els tòpics del gènere (reaccions absurdes, proeses físiques inversemblants, cadena de coincidències increïbles…) i no t’aporta res.
