Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Taika Waititi
Protagonistes: Roman Griffin Davis, Thomasin McKenzie, Scarlett Johansson, Taika Waititi, Sam Rockwell
En Johannes Betzler, Jojo, és un nen ari de deu anys que vol entrar a les joventuts hitlerianes. El seu pare és a la guerra, i a la seva mare ja li està bé que el fill es mantingui ocupat i s’integri. Per ajudar-lo a aconseguir el seu objectiu, en Jojo compta amb el suport d’un coach motivacional: el seu amic imaginari, que és ni més ni menys que Adolf Hitler (bé, una versió del Führer creada per la ment del nen). Amb aquests ingredients, Taika Waititi demostra que el punt de vista d’un nen influenciable pot ser el millor camí per retratar (mitjançant la caricatura) el que es vivia en la “cara amable” del Tercer Reich.
Així, el que podria ser un relat opressiu i terrible és convertit en una sàtira que mescla diferents estils d’humor amb encertats punts dramàtics, crítics i emotius. Encara que previsible, Jojo Rabbit és una pel·lícula indiscutiblement intel·ligent i educativa (s’hauria de passar a ESO després d’explicar la Segona Guerra Mundial), successora espiritual de La vita è bella (Roberto Benigni, 1997) amb un to més proper al de Wes Anderson (The Life Aquatic with Steve Zissou, 2004; Moonrise Kingdom, 2012).
Taika Waititi va fer el salt a les grans superproduccions amb Thor: Ragnarok (2017), però els seus orígens són els de la comèdia independent: Boy (2018), What We Do in Shadows (2014) o Hunt for the Wilderpeople (2016), a més d’haver dirigit capítols de sèries com la imprescindible Flight of the Conchords (2007). Amb la seva trajectòria ha quedat més que demostrat que el seu punt fort és el tractament dels personatges (no és casualitat que també sigui guionista i actor) i que, sens dubte, és un altre dels “nous cineastes” a qui val la pena seguir la pista.
Valoració: UAU
La frase: «Tu i els teus amics haureu sentit el rumor que Hitler només té un testicle. Això no té sentit. En té quatre.»
El personatge: tots els personatges mereixerien una menció (i el repartiment al complet fa una feina esplèndida), però el de Scarlett Johansson destaca per damunt dels altres, per ser potser el que mostra més capes.
L’escena per al record: la visita de la Gestapo, amb clares influències dels Monty Python.
