Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Damien Chazelle
Protagonistes: Emma Stone, Ryan Gosling, John Legend, J. K. Simmons
No sóc de musicals, tot i que és un gènere que compta amb unes quantes joies i es gaudeix moltíssim en cinemascope. Encara que La La Land no estigués tan i tan recomanada, l’hauria anat a veure amb els ulls tancats tenint en compte que és del creador de Wiplash (i guionista de Grand Piano i 10 Cloverfield Lane). Però és clar, anar al cinema amb tantes expectatives afegeix una mena de patiment constant al visionat, ja que moltes escenes es veuen des de l’exigència més primmirada. Precisament el que fa que La La Land sigui un film excepcional és que aquesta anàlisi no hi és: cada escena i cada ball es combinen amb els diàlegs justos, l’humor necessari i un romanticisme gens ensucrat que fan que sigui inevitable deixar-se portar.
Damien Chazelle dirigeix una pel·lícula que comença amb un ball espectacular i que té un dels millors finals que he vist mai. És impossible no commoure’s amb aquesta parella de joves que han de resoldre l’equació somnis = il·lusió / renúncia + frustració + risc i que ens expliquen una història d’amor en majúscules, de les que no es queden en la superfície o en les cançons, o la melanconia. És, si em permeteu el verb, una història de les que fan somiar.
Els actors principals són perfectes per al paper, fan dels seus personatges una parella inoblidable i molt carismàtica, entre el claqué, els bancs amb vistes, els focus i els escenaris de clubs de jazz. Ni en Woody Allen, tu. Ni Singin’ in the Rain (Gene Kelly i Stanley Donen, 1952). Emma Stone no podia estar més entregada en el seu paper (i a mi la pell no se’m podia posar més de gallina durant el seu últim càsting), i Gosling, ara per ara el galant número 1 de Hollywood, fa que no puguis imaginar ningú altre al piano…
La banda sonora de Justin Hurwitz repicarà dins vostre, com les baquetes del bateria de Wiplash, durant uns quants dies. Sonarà i tornarà a sonar: City of stars, are you shining just for me?
