Any: 2019
País: Argentina
Direcció: Ayar Blasco
Protagonistes: Sofía Gala Castiglione, Justina Bustos, Martín Piroyansky, Ayar Blasco
Amb un estil i una posada en escena que emulen un còmic animat, Lava és, per damunt de tot, una reivindicació de l’art gràfic com a mitjà d’expressió. Ayar Blasco juga a criticar la nostra societat i la nostra manera de ser alternant les situacions més quotidianes amb una sèrie d’originals imatges apocalíptiques només plantejables en animació.
Una successió d’episodis paranormals assetgen la humanitat, la posen contra les cordes, li vaticinen un final cruel i sagnant. ¿Quin poder hi ha darrere de tot això? I, sobretot, ¿com reaccionarem davant l’imminent extermini de la nostra espècie?
Lava és una pel·lícula de gent “normal” que es troba en una situació excepcional. Gent moderna que no viu dins una pel·lícula, sinó al món real. Gent que actua com si pensés per ella mateixa i no com si un guió extern li anés dictant els passos a seguir. Gent que viu amb un peu a l’adultesa i un altre a la infantesa. I els dissenys d’Ayar Blasco, simples i alhora amb molta personalitat, resulten ser el mitjà perfecte per donar forma a aquests personatges ridículs que són tan locals com universals: encara que no se’ns assemblin en pràcticament res, aconsegueixen captar l’essència de tots nosaltres.
El punt dèbil de la pel·lícula, però, és que el seu fil narratiu, a part de fer créixer el misteri, no sembla tenir gaire clar on anar a parar (o, el que és pitjor, es reserva cartes per a una seqüela). Amb els ingredients que hi ha a Lava es podria haver tret un suc molt més saborós.
Valoració: INTERESSANT
La frase: «Bé, aquesta és la part adulta, ¿no? Aquest és el moment en què, aquí sí, es fa la diferència i parlem de temes que no es parlen en altres animacions. Siguem honestos. Això és el que fa tan especial aquesta pel·lícula. A més de ser de ciència-ficció i tenir una bruixa gegant que ens persegueix…»
El personatge: no se m’acut res que pugui ser més intimidador que un gat gegant immòbil al terrat d’un edifici.
L’escena per al record: el somni de la pell i la serp.
