Any: 2018
País: Estats Units
Direcció: Debra Granik
Protagonistes: Ben Foster, Thomasin McKenzie
S’han fet moltes pel·lícules sobre persones que viuen al marge de la societat, però no em refereixo a les que malauradament dormen entre brossa i cartrons, sinó a les que ho fan enmig d’un bosc, en un muntanya o en plena selva. La vida humana en plena natura.
A Leave No Trace, pare i filla se senten com a casa en el Parc Municipal de Portland, prop de la societat (a la qual poden acudir a adquirir les provisions indispensables), però aïllats, amb el mínim tracte amb altra gent.
Durant la primera meitat del metratge, sens dubte pensarem en Captain Fantastic (Matt Ros, 2016), però Leave No Trace va més enllà del debat de si la societat ens idiotitza i ens explota o si ens reporta més beneficis que perjudici. Aquesta història se centra en la convivència entre un pare i una filla i en els efectes de la sobreprotecció paterna: la societat corromp l’home, sí, però allunyar algú de la societat sense deixar-lo a triar també el perjudica.
Sense gaires diàlegs i evitant la grandiloqüència, aquesta és una història que aposta per les subtileses i per les potents actuacions del binomi protagonista. La força dels ulls d’en Will (Ben Foster) transmet la desesperació d’un home i la voluntat que el fa anar sempre endavant (o a estar sempre en moviment): l’amor a la filla. El posat atent i intel·ligent de la Tom (Thomasin McKenzie) ens fa pensar en un animal que, tot i estar acostumat a viure envoltat de predadors, es resisteix a perdre la innocència.
El verd intens dels boscos es contraposa al ciment, les fàbriques i les naus de les grans ciutats americanes. ¿Quin és el progrés real de l’home i quina relació ha de tenir amb la natura? Pot ser la resposta als nostres traumes i desafeccions, o, en el cas d’en Will, pot ser l’única sortida en la seva lluita contra ell mateix. ¿Pot el bon salvatge viure tot sol, lluny dels qui estima?
