Little Women (Mujercitas)

0
99

Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Greta Gerwig
Protagonistes: Saoirse Ronan, Timothée Chalamet, Florence Pugh, Emma Watson, Eliza Scanlen, Laura Dern

Quan vaig fer 25 anys, els amics em van regalar el llibre més cèlebre de Louisa May Alcott; sabien que la seva adaptació al cinema de Gillian Armstrong era una de les meves pel·lícules preferides i que no n’havia llegit la història. Reconec que no el vaig acabar: llegir en anglès un llibre extens es pot fer feixuc si no hi estàs habituada… Ara em proposo reprendre’l justament per aquesta adaptació de Gerwig, que supera, al meu parer, les altres versions. La directora de Lady Bird n’ha fet una pel·lícula emotiva, delicada i molt nadalenca, és clar.

No puc analitzar un film sense fer referència a l’altre (la versió de Mervyn LeRoy del 1949 em queda més lluny). Els personatges que hi apareixen són els de la pel·lícula de 1994, perquè la novel·la és la mateixa, òbviament. Però ¿què fa que es vegin més intensos, en el bon sentit de la paraula? ¿El fet que com a espectadora ara superi l’edat de les protagonistes, o el fet que en aquesta versió elles no es vegin tan prototípiques? A Gerwig li agrada retratar el pas a la vida adulta, i aquí, justament, per la tria que fa dels diàlegs en referència a la guerra o als homes (més punyents i més crus), per la direcció d’actors i per la tria de la narració en si, que s’inicia des de l’edat adulta de les germanes, ho aconsegueix sobradament: revisa un clàssic i alhora aconsegueix transmetre aquesta sensació de llibertat i pèrdua que marca la protagonista de Little Women i que és absolutament atemporal.

L’encert principal de la pel·li del 94 era el càsting, i no cal dir que en aquesta versió la seva qualitat també és molt elevada. Ara bé, així com als anys 90 el feminisme estava força adormit, veure avui una història de quatre germanes que tenen el matrimoni com a únic mecanisme d’emancipació és del tot necessari; no és tan antic, tot plegat. No fa tant que les dones voten o es casen amb qui volen (i a molts racons del món encara no ho fan).

Asseguda a la butaca, a les fosques, sento la desil·lusió de comprovar que a la sala de cinema només hi ha dos homes, però aquesta no és un pel·li “per a dones”, sinó simplement una bona pel·li de personatges femenins. És emocional, sí, i segurament no apta per a hipsters ni per a grinchs, però hi ha més d’una generació de dones influenciades per la Jo March d’aquesta història que travessa els anys i les modes. Suposo que deu ser perquè no estem del tot acostumades a personatges femenins que prioritzin tant la seva llibertat.

Valoració: BONA
80

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.