Avui he rebut a la feina enèrgiques felicitacions per part dels meus companys.
Tot perquè, en ser Nadal i haver conclòs un any de bonança, els mecenes del blog han decidit celebrar-ho tirant la casa per la finestra invitant-nos a un “glamurós” sopar d’empresa, un àpat consistent en uns menús del restaurant La Gran Muralla per gaudir en la comoditat de les nostres taules de la redacció.
El cas és que tots s’han quedat gratament sorpresos en sentir la meva acalorada discussió en perfecte cantonès amb el pèrfid repartidor que mirava d’encolomar-nos uns vulgars rotlles tzin zu fent-los passar per les suculentes delícies tai pei que realment havíem demanat.
Els elogis als meus coneixements i a la meva fermesa han donat pas a la curiositat, i això m’ha portat a explicar-los la meva relació amb la llengua de Confuci, un relat que els meus companys m’han instat a escriure per al blog.
La veritat és que em resulta incòmode recordar el que va ser un dels períodes més tèrbols de la meva vida. En aquells temps jo era una noia trempada i amb empenta que buscava fer-se un lloc com a professional fos com fos. Només així s’explica que acceptés aquella feina de corresponsal a Wuhan. Bé, això i la meva malaltissa obsessió d’aleshores pel pollastre kung pao.
Era l’encarregada de narrar via Skype els partits de la prestigiosa lliga nacional de jian zi (una mena de bàdminton amb els peus) per a l’extinta revista Vetes i Fils. Van ser uns llargs deu mesos treballant onze hores diàries i vivint sola en un apartament minúscul en un barri d’extraradi, un lloc gris completament aïllat d’occidentals i farcit de gent massa enfeinada.
El cas és que, un cop acabada la lliga, vaig decidir que ja en tenia més que suficient, em vaig acomiadar amb un cop de porta no tan sonor com m’hauria agradat (els xinesos ens porten un segle d’avantatge en el perfeccionament de frontisses alentidores de portades), i vaig pujar al primer bus que vaig trobar en direcció a l’aeroport. En aquell autobús atrotinat vaig coincidir amb un altre estranger. Estava repenjat a la finestra amb posat de pinxo, portava una càmera fotogràfica entre les mans i amagava els ulls darrere unes ulleres de sol i els mitxelins a sota d’una camisa hawaiana. Era fàcilment recognoscible, no hi havia dubte, era en Nicolas Cage.
La meva estrena, la meva primera gran oportunitat d’entrevistar un famós, de materialitzar la meva vocació. Fent el cor fort, vaig dirigir-me a ell, amb una seguretat impostada.
—¡Senyor Cage, quina sorpresa! ¿Què hi fa una celebritat del cinema capitalista al bell mig de la Xina?
Lleugerament descol·locat, però mantenint el somriure, em va respondre:
—¡He, he!, doncs aquesta és bona, escolta —va agafar aire, va mirar a banda i banda, i va confessar—: l’última ampolla de licor que em vaig prendre contenia un curiós llangardaix a l’interior; la història amagada darrere els ulls d’aquella bestiola va despertar en mi curiositat per aquesta cultura mil·lenària.
No esperava menys del protagonista de Leaving Las Vegas. Curiosament, el seu accent, més que de Califòrnia, em semblava de l’Empordà.
—¿Li fa res que m’assegui al seu costat?
—Al contrari, m’encantarà tenir al costat algú a qui explicar-li les meves batalletes. No molta gent sap que…
Contràriament al que pugui semblar, el senyor Cage va resultar ser una persona d’allò més simpàtica. Vam estar xerrant durant tot el trajecte, més de tres hores senceres plenes de parades i arrencades. No m’ho podia creure, la meva primera entrevista no podia haver sortit millor.
Ell havia quedat amb un amic que l’esperava en un bar pròxim a la porta d’embarcament, així que un cop dins l’aeroport, ens vam acomiadar a les portes del bar amb una forta abraçada com si ens coneguéssim de tota la vida. Tot havia anat sobre rodes… fins que des de l’exterior el vaig veure saludar “l’amic” amb qui havia quedat.
Vaig quedar en xoc. L’home amb qui s’estava abraçant era un doble seu, idèntic. Tret de la roba, tenia exactament la mateixa cara, els mateixos trets, els mateix posat… Només podia ser el seu bessó, un bessó secret desconegut amagat fins llavors de l’opinió pública mundial.
¡I jo en tenia l’exclusiva! No m’ho podia creure. En qüestió d’hores la meva fortuna havia canviat per complet. La cara em cremava. Semblava que hagués de treure el cor per la boca. Vaig dirigir-me amb el cap cot a tot velocitat als lavabos de l’estació. Necessitava recompondre’m.
Un cop davant la pica, vaig refrescar-me la cara amb aigua freda… I llavors ho vaig veure: davant meu, reflectit al mirall… Era ell. Nicolas Cage mirant-me amb cara d’espantat, amb una cara gotejant i humida. ¡El meu reflex al mirall era el seu!, ¡jo era el Nicolas Cage!
Tot donava voltes. El meu cap flotava. El pànic es va apoderar de mi i vaig fugir. Això no podia estar passant. Res tenia sentit. Ja no tenia control sobre les meves cames, que s’havien posat a córrer espaordides. La meva cursa, però, no va durar molt. Al vestíbul de l’estació em vaig desplomar.
L’estocada definitiva. Al bell mig del vestíbul ho vaig veure: tots els rostres, el del venedor ambulant, el de la taquillera, el del yuppie que parlava per telèfon, el de la parelleta que discutia…, fins i tot la nena que corria de quatre grapes per terra, ¡tots eren Nicolas Cage! No ho vaig poder aguantar. El món desapareixia en una marea de grotesques màscares de Cage. El meu cervell es va desconnectar definitivament.
No vaig recuperar el coneixement fins tres dies més tard. Segons va dir el doctor (o més aviat hauria de dir el Nicolas Cage amb bata de metge), es veu que és un símptoma més habitual del que pot semblar, una anomalia anomenada «la visió oriental» que causa als qui la pateixen la sensació que tots els occidentals caucàsics són exactament iguals. En el meu cas, amb la cara d’en Nicolas Cage.
La medecina per curar-me consistia a descansar quinze dies i quinze nits tancada sense sortir de casa menjant escudella i carn d’olla. Va funcionar, tot i que just després del tractament vaig tenir una recaiguda que em va fer posar la cara de l’Emma Vilarasau a tothom. Un darrer rebrot que se’m va passar sol al cap d’un parell de dies. Suposo que no tindria tanta tirada.
