Mary and Max

Any: 2009
País: Austràlia
Direcció: Adam Elliot
Protagonistes: Philip Seymour Hoffman, Toni Collette, Barry Humphries, Bethany Whitmore, Eric Bana

Melbourne, Nova York, cartes, xocolata, llet condensada, Noblets, xerès, «M».

Us presento Adam Elliot (guionista, director i dissenyador), el guanyador de l’Oscar al millor curtmetratge d’animació per Harvie Krumpet (2003). Amb l’Oscar sota el braç, Elliot va tenir l’oportunitat d’embarcar-se en una travessia de cinc anys per fer la major pel·lícula de plastilina de la història d’Austràlia. Això li va permetre, amb més pressupost,  enriquir el seu estil particular, polir el to, i abordar una història més sucosa i ambiciosa.

Emmarcada en espectaculars escenaris de plastilina en blanc i negre a Nova York i en blanc i marró a Melbourne, Mary and Max narra una relació per correspondència entre dos personatges que no aconsegueixen comprendre la vida per més que s’hi esforcen: na Mary Daisy Dinkle, una nena australiana de 8 anys amb una taca de color de caca al front, una mare alcohòlica i cleptòmana, i un pare apàtic que només mostra interès per la taxidèrmia; i en Max Jerry Horowitz, un nord-americà de 44 anys obès, amb síndrome d’Asperger i jueu, però ateu, que segueix portant el seu quipà (el típic casquet jueu) perquè li manté el cervell calent.

Na Mary i en Max són dues persones solitàries que tota la vida han cercat l’amistat, però l’entorn on viuen sempre els n’ha privat i els ha anat fent sentir cada vegada més estranys i més aïllats. Fins que fortuïtament troben a l’altra punta del món l’amic que busquen.

Des del punt de vista tendre i innocent de les cartes que s’envien els protagonistes, i amb el suport d’un narrador que els observa i descriu des d’una distància prudencial, Elliot juga amb una ironia despietada. Sense treva, et porta d’una bestialitat a una altra, i rarament et deixa aturar prou estona perquè t’adonis que potser hauries de deixar de somriure i hauries de començar a estirar-te els cabells. Són tants els detalls visuals i frases lapidàries, que és impossible digerir-los tots en un sol visionament.

En els dissenys dels personatges (ja de per si grotescos, “lletjos”), Elliot hi incorpora els seus tremolors congènits, amb la qual cosa accentua les seves imperfeccions. Val a dir que, a més, tots els personatges tenen alguna tara, com tothom, però ell no les amaga ni deixa que se n’avergonyeixin, sinó que les converteix en trets per caracteritzar-los i dotar-los d’una entranyabilitat difícil de superar.

No se m’acut res que no mereixi ser ressaltat d’aquesta producció, però vull fer una menció especial a la música entre malenconiosa i vitalista de Dale Cornelius i a la fotografia de Gerald Thomposon (inspirada en l’estil de Diane Arbus), que lliguen de meravella amb l’estètica de la plastilina d’Elliot. I, a més, amb Mary and Max aprendreu coses interessants, com que les tortugues poden respirar pels seus anus. No se li pot demanar res més a una pel·lícula.

Tot i guanyar ex aequo amb Coraline (Henry Selick, 2009) el premi a millor pel·lícula en el festival de cine d’animació d’Annecy, Mary and Max no va tenir distribució a Espanya. No se li devia preveure un bon futur comercial. Misteris de l’stop-motion, com ha passat fins i tot amb O Apóstolo (Fernando Cortizo, 2012), un altre digne escopòfilm. Sembla que si no ets una producció d’Aardman (Wallace & Gromit, Chicken Run, The Pirates! Band of Misfits) o de Tim Burton (A Nightmare Before Christmas, The Corpse Bride, Frankenweenie) ho tens difícil, encara que siguis superior a aquestes.