Midsommar

Runes lisèrgiques a la secció botànica d’Ikea

0
75

Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Ari Aster
Protagonistes: Florence Pugh, Jack Reynor, Will Poulter, William Jackson Harper, Vilhelm Blomgren, Isabelle Grill

Ara fa tot just un any s’estrenava la pel·lícula Hereditary: pulcra, pausada, profunda i sorprenent, l’opera prima d’Ari Aster era un excel·lent baluard contra l’hegemonia dels blockbusters efectistes dins el gènere de terror (tot i que l’etiqueta de «gènere» segurament se li quedés petita). Incòmodament fresca i alhora clàssica, la seva premissa era paradoxalment fàcil: res millor per reinventar-se que revisitar el passat.

Doncs bé, Aster no s’ha adormit sobre els llorers i en el seu segon llargmetratge sembla disposat a demostrar, com més de pressa millor, que el seu èxit no és flor d’un dia. Mantenint la idea d’integrar clàssics en un cinema més actual, com passava en la seva predecessora, Midsommar no escatima en angoixes ni malestars en gairebé cap de les seves dues hores i mitja de metratge.

Ja en diverses entrevistes, el mateix director ha donat una pluja de referències de les quals beu aquest nou projecte: Black Narcissus (Michael Powel i Emeric Pressburger, 1947), Macbeth (Roman Polanski, 1971), Tess (Roman Polanski, 1979) o la més recent Hard to Be a God (Aleksey German, 2013). De fet, és tan cert que aquestes s’hi veuen reflectides com ho és que aquest reflex és més aviat superflu o anecdòtic.

La pel·lícula de la qual Midsommar manlleva realment tot l’ideari és, sense cap mena de dubte, Wicker Man (Robin Hardy, 1973). Tot i que ambdues són similars pel que fa a teatralitat i poder captivador, la pel·lícula d’Ari Aster brilla en artificis i recursos tècnics, mentre que el clàssic del 73 surt guanyant per la frescor de la seva mescla de gèneres.

Ari segueix tractant temes universals (el sentiment de pèrdua, les crisis de parella, la pertinença a un grup o, en termes més generals, l’empatia emocional) plasmant-ne fidelment el drama inherent, però aquest cop el guió no és tan agut com a Hereditary. El detallisme visual, l’espectacle lumínic o la contundència d’algunes escenes tapen a mitges la predicibilitat del conjunt i, en termes més generals, una certa degradació argumental.

Potser Midsommar es guanyi la fama de brindis al sol cinematogràfic per acontentar els entusiastes tant de Wicker Man com d’Hereditary, però el que és innegable és que significa la consagració d’un director que de ben segur ens donarà més d’una alegria.

Valoració: BONA
80

Té un aire de...

The Wicker Man (1973) + Austin Powers 2 (1999) + Wild Wild Country (2018)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada