Mother!

Metàfores, visites inesperades i maternitat

0
23

Any: 2017
Paí­s: Estats Units
Direcció: Darren Aronofsky
Protagonistes: Jennifer Lawrence, Javier Bardem, Ed Harris, Michelle Pfeiffer

Cada cop el mateix. Em trobo davant del paper amb el llapis a la mà i el cap buit d’idees. Busco la inspiració aferrissadament. Intento recompondre’m. ¿Què tinc a dia d’avui? ¿Què faré en el futur? Necessito ordenar el caos, distingir l’important del superflu. M’envalenteixo i escric quatre coses per inèrcia. De seguit me’n penedeixo i n’esborro tres.

Un turment. Una batalla interior. Tot procés creatiu és complex i carregat de pujades i baixades emocionals. I sinó, que li ho diguin a en Bardem en el seu darrer treball, Mother!.

En el film, l’actor canari interpreta un veterà escriptor que viu en una casa aïllada amb la seva jove dona, una turmentada Jennifer Lawrence. Aquesta, autèntica i única protagonista de la pel·li, es veurà enfrontada a una voràgine de tensions amb l’arribada d’un desconegut i la invitació, per part del marit, a quedar-se.

La nova cinta d’Aronofsky (Requiem for a Dream, 2000; Black Swan, 2010), és un nou tour de force, l’enèsim de l’obsessiu director, que ve més carregat que mai de simbolisme, abstraccions i metàfores. Moltes metàfores.

La pauta d’una jove meticulosa i estricta atrapada en les seves fixacions potser no és nova en la seva filmografia, però si que ho són l’extremisme i l’exageració utilitzats en aquesta. No hi ha cadenes que el parin. Sobretot en la segona meitat del film, on s’abandona qualsevol senyal de contenció i subtilesa.

Un extremisme oníric que, per arriscat, no serà del grat de tothom. Segurament, hi ha qui ho veurà com una anarquia excessiva i falsament efectista, mentre que per altres serà tot un cop d’enginy artístic directe i punyent per emfatitzar el missatge central de l’argument. Una pel·li que o t’agrada molt o no t’agrada gens.

Serveixi com a exemple la doble metàfora que trobem en les impressionants escenes  finals que, es podria dir, donen nom a la cinta i situen el punt àlgid de l’acció. Sense cap mena de dubte, una de les visions més cruentes i alhora feministes que s’han fet de la maternitat en el cinema actual. Un colofó perfecte a dues hores de metratge que cap cinèfil hauria de deixar escapar.

Amb tot, aquest cap de setmana, com quasi tots els altres, la meva parella ha estat la musa que m’ha permès culminar la meva obra. «Recorda’t d’apuntar suavitzant i ous. I espavila’t, que et tancarà el súper!». Alea iacta est. Si més, no fins al següent full en blanc.

Valoració
90

Té un aire de...

Little House on the Prairie (1974) + Rosemary’s Baby (1968)
+ Braindead (Dead Alive) (1992)

User Review
0 (0 votes)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada