Motivació i exclusivitat

0
331

Començo motivada davant d’aquest nou repte. Després de mitja vida (l’altra mitja ha estat segurament menys mencionable) com a freelance i sense perdre l’ambició de nous reptes i aventures, però amb la convicció que em proporciona un salari mensual, he deixat de banda l’autonomia professional i he acceptat l’exclusivitat laboral que m’ha oferit Cinequanon.cat. Admeto que el feix de regalèssia posat sobre la taula durant les negociacions ha estat, segurament, un factor determinant.

Sigui com sigui, decidida a satisfer els meus caps com a mínim el primer dia de slavelance, fullejo enèrgicament la meva atapeïda agenda de contactes a la recerca de personatges rellevants del món del cinema disposats a donar-me sucoses exclusives.

De cop, un raig m’il·lumina la cara. ¡Avui és primer de mes! Cada primer de mes el senyor Nicholson dina al restaurant Can XXXXX (les X són per amagar les meves fonts, no us penséssiu pas que es tracta d’un bar de cambreres).

Dit i fet. En un tres i no res em presento allà. Són les dues i mitja (no he estat mai de matinar gaire, jo) i el senyor Nicholson ja es troba entaulat amb una immensa fideuà que es menja acompanyant-la de grans quantitats d’allioli. Amb l’adrenalina desfermada i fent cas omís de les indicacions del cambrer, em planto davant la seva taula.

—Jack, anem al gra. Deixem-nos estar de ximpleries. ¡Doni’m un exclusiva!

Pausadament i amb la boca encara plena, ell me diu:

—Una nit boja vaig tenir una affair amb la Lisa Minelli i en Robert de Niro al mateix temps.

Experimentada en aquest món i sabedora que un èxit massa matiner és sempre un fracàs velat, li responc:

—Res de minúcies, digui-me’n una d’interessant. ¡Vull una exclusiva!

Amb to contingut però menys calmat, confessa:

—En George em va oferir el paper de Han Solo en la primera pel·li de Star Wars, però vaig declinar perquè al que jo aspirava era a fer de Chewbacca.

—¡Falòrnies! ¡Va, una exclusiva de veritat!

—La majoria de pel·lis les rodo vestit amb roba interior femenina.

—Això no li importa a ningú. ¡Exclusiva!

Visiblement més neguitós, em deixa anar:

—¡De petit vaig deixar el futbol americà per apuntar-me a la colla sardanista del meu poble!

—¡Una exclusiva, he dit!

—¡Les anxoves de l’Escala no són de l’Escala, sinó de Kentucky!

—¡Una exclusiva!, ¡una exclusiva!, ¡una exclusiva!…

Al cap de mitja hora d’estira-i-arronses, en Jack, amb el cap ja vermell d’ira a pocs pams de la meva cara, acaba vomitant-me a sobre.

Tot seguit marxa, visiblement enfadat i proclamant improperis (alguna cosa referent a la meva mare, si no m’equivoco). La vida de reporter és dura.

Tacada, però satisfeta per la feina feta, després de les corresponents anàlisis olfactives em veig capacitada per confirmar l’única i verdadera EXCLUSIVA: que per molt d’allioli que mengi el senyor Nicholson, el seu alè i el seu vòmit (aquest últim ho confirmo més categòricament) no se’n ressenten gens ni mica. Avantatges, molt probablement, d’anys de pràctica tabaquística.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada