No sé decir adiós

0
162

Any: 2017
País: Espanya
Direcció: Lino Escalera
Protagonistes: Nathalie Poza, Juan Diego, Lola Dueñas, Pau Durà, Miki Esparbé

El valor més important d’aquesta pel·lícula és l’honestedat. Tot és senzill i real, però, com la vida mateixa, tot és trist i previsible. I les coses dolentes passen de cop. Els cops més durs no s’anuncien amb gaire temps. I hi ha dues maneres d’encarar-ho: com ho fa la Blanca (una Lola Dueñas magistralment “normal”), amb sentit comú i resignació, o com ho fa la seva germana Carla (al proper Goya a millor actriu ja li estan gravant el nom de Nathalie Pozas), amb la ràbia i la impotència que se sent quan un s’adona que la seva vida i la del seu pare se li escapen de les mans.

Lino Escalera és tan honest que incomoda. No ajuda. No ho fa més fàcil. No hi ha música que endolceixi les escenes més dures. No hi ha humor ni compassió. Només hi ha vides que s’esgoten, vides que s’encallen i d’altres que es descusen. El ritme és lent i per moments desesperant, i l’espectador es troba demanant que certes escenes s’acabin, no per cruentes sinó per reals. Perquè Juan Diego (un puto geni) s’apaga, però amb vehemència (oxímoron?). Perquè no hi ha diàlegs brillants, només converses entre persones que, com ens passa a tots de tant en tant, no saben explicar-se.

Una pel·lícula d’actors. Neta, estilísticament senzilla i sincera. I que s’acaba de cop.

Valoració: BONA
70

La frase: «Hem millorat molt. Però no gaire…»

El personatge: la Carla. És una pel·lícula feta per al lluïment de Nathalie Pozas.

L’escena per al record: el pare explicant-li a la seva filla que es va follar la seva tieta «por si acaso me muero».

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.