Once Upon a Time in… Hollywood (Érase una vez en… Hollywood)

1
151

Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Quentin Tarantino
Protagonistes: Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Margot Robbie

Once Upon a Time in…  Hollywood és pur Tarantino (el detallisme de l’ambientació, el respecte als personatges, l’humor macabre, el bon rotllo…) i alhora es distancia de les seves anteriors pel·lis, amb diàlegs més “realistes”, escenes en general menys excessives, un to més emocional i un ritme més pausat, el que demana la història.

Sembla que Tarantino es fa gran i mira enrere, cap a la seva infantesa i a un Los Angeles farcit d’actors, anuncis i cartells lluminosos que, encara que ens queden molt llunyans (per temps i per espai) no ens distreuen gens del conte que ens explica. Un conte peculiar protagonitzat per tres personatges molt carismàtics: en Rick Dalton, una estrella del western en hores baixes; en Cliff Booth, el seu doble; i la malaguanyada Sharon Tate.

En Cliff Booth (Brad Pitt) és un especialista que porta tota la vida dedicat a l’ofici i que, a còpia d’anys de treballar amb en Rick, n’ha acabat essent el millor amic. Amb la seva figura aquesta història, a  més de ser una declaració d’amor al cinema, és també una reivindicació de tothom qui s’hi dedica: els especialistes, els agents, el personal de vestuari i maquillatge, i un llarg etcètera. Tots els que queden darrere dels focus i que han convertit la ciutat de Los Angeles en la Meca del cine.

Rick Dalton (DiCaprio) ens mostra el que ja intuïm d’aquest univers: la solitud, els rumors, la pressió, la competitivitat…, i una de les qüestions principals, lligada al producte final que veiem a la pantalla: l’edat. Passar a ser una vella glòria en dos o tres anys. La crueltat de les modes i de l’eterna joventut (tan sols cal veure les dones de més de 30 que apareixen en aquest film; només n’hi ha tres o quatre, i són treballadores entre bambolines).

En contrapartida, l’estrella ascendent, Sharon Tate (Margot Robbie), representa la cara amable de la indústria. Tarantino ofereix un retrat respectuós i dolç de l’actriu que personifica la vida luxosa i fàcil del moment: les festes de moda, els passejos en descapotable i la il·lusió de qui veu despuntar la seva carrera.

Tot plegat, un joc de contrastos que fan de Once Upon a Time in… Hollywood l’obra més personal del director. Tarantino diu que es plantarà a la desena pel·lícula, i potser aquí se’ns n’expliquen els motius: el cine ja no és el que era. Els anys seixanta, amb l’auge de la televisió, van ser un moment de transició, i els Netflix i HBO d’avui podrien ser els nous creadors i hàbits de consum de finals d’aquella dècada. És com si pressentís la fi del cinema com el coneixem i no en volgués formar part.

Valoració: UAU
90

El personatge: la Brandy, guanyadora de la Palm Dog a Cannes.

L’escena per al record (una per protagonista): en Cliff al ranxo, la Sharon al cinema i la conversa d’en Rick amb la nena.

Punt extra: la música, com sempre, un dels ingredients estrella: Deep Purple, Joe Cocker, The Mamas & The Papas, The Zombies…

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.