Once Upon a Time in… Hollywood

1
106

Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Quentin Tarantino
Protagonistes: Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Margot Robbie

Once Upon a Time in…  Hollywood és pur Tarantino (el detallisme de l’ambientació, el respecte als personatges, l’humor macabre, el bon rotllo…) i alhora es distancia de les seves anteriors pel·lis, amb diàlegs més “realistes”, escenes en general menys excessives, un to més emocional i un ritme més pausat, el que demana la història.

Sembla que Tarantino es fa gran i mira enrere, cap a la seva infantesa i a un Los Angeles farcit d’actors, anuncis i cartells lluminosos que, encara que ens queden molt llunyans (per temps i per espai) no ens distreuen gens del conte que ens explica. Un conte peculiar protagonitzat per tres personatges molt carismàtics: en Rick Dalton, una estrella del western en hores baixes; en Cliff Booth, el seu doble; i la malaguanyada Sharon Tate.

En Cliff Booth (Brad Pitt) és un especialista que porta tota la vida dedicat a l’ofici i que, a còpia d’anys de treballar amb en Rick, n’ha acabat essent el millor amic. Amb la seva figura aquesta història, a  més de ser una declaració d’amor al cinema, és també una reivindicació de tothom qui s’hi dedica: els especialistes, els agents, el personal de vestuari i maquillatge, i un llarg etcètera. Tots els que queden darrere dels focus i que han convertit la ciutat de Los Angeles en la Meca del cine.

Rick Dalton (DiCaprio) ens mostra el que ja intuïm d’aquest univers: la solitud, els rumors, la pressió, la competitivitat…, i una de les qüestions principals, lligada al producte final que veiem a la pantalla: l’edat. Passar a ser una vella glòria en dos o tres anys. La crueltat de les modes i de l’eterna joventut (tan sols cal veure les dones de més de 30 que apareixen en aquest film; només n’hi ha tres o quatre, i són treballadores entre bambolines).

En contrapartida, l’estrella ascendent, Sharon Tate (Margot Robbie), representa la cara amable de la indústria. Tarantino ofereix un retrat respectuós i dolç de l’actriu que personifica la vida luxosa i fàcil del moment: les festes de moda, els passejos en descapotable i la il·lusió de qui veu despuntar la seva carrera.

Tot plegat, un joc de contrastos que fan de Once Upon a Time in… Hollywood l’obra més personal del director. Tarantino diu que es plantarà a la desena pel·lícula, i potser aquí se’ns n’expliquen els motius: el cine ja no és el que era. Els anys seixanta, amb l’auge de la televisió, van ser un moment de transició, i els Netflix i HBO d’avui podrien ser els nous creadors i hàbits de consum de finals d’aquella dècada. És com si pressentís la fi del cinema com el coneixem i no en volgués formar part.

Valoració: UAU
90

El personatge: la Brandy, guanyadora de la Palm Dog a Cannes.

L’escena per al record (una per protagonista): en Cliff al ranxo, la Sharon al cinema i la conversa d’en Rick amb la nena.

Punt extra: la música, com sempre, un dels ingredients estrella: Deep Purple, Joe Cocker, The Mamas & The Papas, The Zombies…

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada