Suposo que sabreu que aquesta gent de les pel·lícules de Hollywood treballa per temporades, però en horari intensiu, molt de prop, i en rodatges sovint força durs. Doncs bé, aquest vespre s’han reunit, «todo el mundo muy limpio, oliendo muy bien» (en paraules d’Iñárritu), per desfilar i celebrar la festa de la Indústria, la 88a edició dels premis Oscar. Molta educació, molts nervis, molts blancs, molts negres i pocs grocs. Com sempre.
La gala ha obert amb el típic muntatge que et recorda com de bones han estat les produccions d’aquest darrer any i un encertat monòleg de Chris Rock, que ha sabut explotar la polèmica racista amb un to més pujat de l’esperat i tot (si un blanc hagués fet els seus acudits, molts dels espectadors no haurien sabut si riure com ho han fet o linxar-lo). L’humor s’ha mantingut a un bon nivell i s’ha dosificat adequadament a un ritme continu i no excessiu, però és cert que aquest cop els ho han posat fàcil, en obrir d’aquesta manera les portes als acudits racials.
S’ha començat entregant dos dels premis forts: els de millor guió (¿o els han posat al principi precisament perquè són els que interessen menys?):
- Millor guió original: Spotlight. Comencem, doncs, amb un reconeixement al periodisme d’investigació.
- Millor guió adaptat: The Big Short. Aquesta també tenia una competència dura en la seva categoria, i si ha guanyat el premi potser és perquè l’Acadèmia ha volgut donar el ressò que mereix al missatge de la pel·lícula (els altres guions que hi competien eren més rodons, més treballats, més interessants). Així, ja no li caldria guanyar res més aquesta nit.
Els muntatges humorístics amb les pel·lícules nominades han demostrat ser de primera divisió. A destacar la paròdia de la negra que substitueix l’óssa que destrossa en Leonardo DiCaprio («¡M’hauries d’haver tornat la trucada!»).
Seguim amb l’Oscar a la millor actriu secundària: Alicia Vikander. Era l’esperat, ja que la van colar en aquesta categoria perquè no competís amb Brie Larson i Charlotte Rampling, és a dir, perquè guanyés sí o sí (també, suposo, tenint en compte la seva feina a Ex_Machina). Sembla que en els agraïments complets i accelerats que ha donat en recollir el premi ho ha passat pitjor que a The Danish Girl.
I toca la tanda de vestuari, direcció artística, i maquillatge i perruqueria. La indústria ha deixat de banda la seva debilitat pels vestuaris d’època i s’ha rendit a l’aventura postapocalíptica de Mad Max. Els motors estaven en marxa…
En fotografia ha guanyat la mà The Revenant. Realment era impecable, merescut, però també ho haguessin estat Mad Max i Bridge of Spies, per la dificultat que comportaven i els espectaculars resultats aconseguits.
Muntatge: tornem a Mad Max, que manté l’avantatge a The Revenant, i n’hi agafa més amb els premis al so i als efectes sonors. ¿Imparable?
Quasi: talla la ratxa la sorpresa del premi als efectes visuals, que l’aconsegueix Ex_Machina, la menys esperada (però no menys merescuda).
I aquí s’han acabat els premis tècnics, amb Mad Max: Fury Road com a clara vencedora.
L’Oscar al millor curtmetratge d’animació ha estat per a la xilena Bear Story, i la que ha estat reconeguda com a millor pel·lícula d’animació… ha estat la que tothom sabia: Inside Out.
Arriba l’Oscar al millor actor secundari, amb la segona sorpresa de la nit: ¡no l’han donat a Stallone! Ha recollit el premi Mark Rylance, entranyable, cortès i modest.
I el torn dels documentals (de curt a llarg): A Girl in the River i Amy. M’agradaria destacar la presentació dels curtmetratges documentals a càrrec de Louis C. K., que, en resum, ha assenyalat que el màxim a què poden aspirar els realitzadors de curtmetratges documentals és a aconseguir un “pongo” daurat que adorni el piset on viuran tota la vida (aquests sí que treballen per amor a l’art i per a res més).
L’Oscar al millor curtmetratge de ficció se l’ha emportat Stutterer, i a continuació s’ha donat el que potser era el premi més cantat tot i tenir una digníssima competència: Son of Saul com a millor pel·lícula de parla no anglesa.
Banda sonora i cançó: Ennio Morricone per The Hateful Eight (increïblement, el primer Oscar que guanya per una banda sonora; ja li tocava, i el rep amb un discurset senzill i honorable) i un segona estatueta per a les de Bond amb la cançó Writing’s on the Wall, de SPECTRE.
I, finalment, arriben els premis més esperats:
- Director: Iñárritu, que aprofita el discurs per reciclar la reivindicació antiracista de la seva pel·lícula.
- Actriu principal: Brie Larson, que deixa que se li acabi el temps amb els agraïments.
- Actor principal: no ho diré. A veure si sou capaços d’esbrinar-ho vosaltres mateixos. Això sí, m’agradaria destacar la cara de circumstàncies de Brian Cranston quan han posat el tall de Trumbo que el presentava com a nominat a millor actor…
- Pel·lícula: ¡Spotlight! Potser no era la que molta gent esperava, però tampoc crec que ningú es queixi d’aquesta guanyadora.
Doncs Mad Max s’ha quedat només amb els premis tècnics; el de direcció (o pel·lícula) no li hagués fet cap mal… Llàstima. A part d’això, els Oscar s’han repartit de manera prou equilibrada, amb algunes sorpreses però sense cap injustícia flagrant, i amb uns agraïments en general monòtons i amb poc suc.
El moment emotiu de la nit ha estat el de la interpretació de la cançó Til It Happens To You (del documental The Hunting Ground), amb una intensa Lady Gaga que acabava les darreres notes acompanyada de les víctimes de violacions als campus universitaris dels Estats Units.
Pel que fa a Chris Rock, s’ha de dir que ha aconseguit complir satisfactòriament el seu paper, fent riure però sense acaparar, deixant-se ajudar de tant en tant pels robots de Star Wars, els minions, en Buzz i en Woody de Toy Story, Kevin Hart, les filles de Chris Rock i les seves amigues venent galetes, el vicepresident del seu país… En fi, la veritat és que aquest any s’han encarregat de preparar una gala amb prou representació multiracial, prou amena i prou heterogènia. (I això ens hauria de fer reflexionar: ¿tant costaria millorar una mica els Gaudí i els Goya?)
«¡Compreu galetes de les girl-scouts, recordeu-vos dels negres, i bona sort!»
