Any: 1976
País: Espanya
Director: Narciso Ibáñez Serrador
Protagonistes: Lewis Fiander, Prunella Ransome
Estiueig, illa tranquil·la, nens, selecció natural.
Un bon rotllo que et cagues des del principi: una cançoneta més pertorbadora que la dels nens saltant a la corda de A Nightmare on Elm Street (Wes Craven, 1984) s’intercala amb fragments de noticiari de sobretaula (estil NO-DO, és clar, ja que la pel·lícula és del 1976) que resumeixen les injustícies que s’han portat a terme amb els nens en la història recent. Aquest muntatge ens introdueix en una versió de The Birds (Alfred Hitchcock, 1963) amb tocs de Rosemary’s Baby (Roman Polansky, 1968) que presenta els nens com a agents venjadors i aconsegueix convertir-se, atenció, en una de les pel·lícules de terror més efectives que he vist mai.
La història de ¿Quién puede matar a un niño? es desenvolupa en una atmosfera atípica dins aquest gènere: un calorós estiu, de dia, en una tranquil·la illeta de pescadors encara no envaïda pel turisme massiu. A més, com a curiositat, recordem que estem a l’any 76, la qual cosa permet, per exemple, que en els diàlegs els personatges es fiquin tant amb els comunistes com amb els feixistes.
L’altra característica que fa destacar ¿Quién puede matar a un niño? és que els “monstres” d’aquesta pel·lícula no són dimonis ni bèsties, sinó nens que, sense saber que estan cansats de representar la innocència i de ser «los que pagan el pato», es dediquen a jugar cruelment (i alhora inconscientment, innocentment) amb els protagonistes. Pots esperar qualsevol cosa d’ells. I aquesta situació és perfecta per dissimular les limitacions interpretatives que solen presentar els més petits, ja que actuïn com actuïn (preferiblement si no parlen) resultaran inquietants.
En resum: si voleu passar-ho malament una estoneta, us recomano que visiteu aquest poble estiuenc de cases pintades de calç.
Valoració: UAU
El personatge: el nen que pesca. ¿Amb què pesca?
L’escena per al record: quan un grupet de nens es van posant un rere l’altre al costat d’una barca, com si fossin ocells, sempre vigilant, potser esperant el moment d’atacar.
