Sausage Party (La fiesta de las salsichas)

Metafísica i crítica social +18

0
171

Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Greg Tiernan, Conrad Vernon
Protagonistes: Seth Rogen, Kristen Wiig, Michael Cera, David Krumholtz, Edward Norton, Nock Kroll, Salma Hayek

Supermercat, déus, monstres, mentides, revelacions.

No són joguines, ni automòbils, ni peixos, ni insectes, ni animals, ni robots…, són aliments de supermercat. Podria ser Pixar, però no ho és. Ni molt menys. S’hi distancia en l’humor pornogràfic, escatològic, xenòfob, ofensiu, sàdic, etc. Perquè al darrere d’aquest divertiment hi ha Seth Rogen, Evan Goldberg, Jonah Hill i els seus amics (el grupet de James Franco, Danny McBride, Michael Cera…), que haureu vist a Superbad (Greg Mottola, 2007), 21 Jump Street (Phil Lord i Christopher Miller, 2012) o This is the End (Evan Goldberg i Seth Rogen, 2013), és a dir, produccions amb un humor que no destaca precisament per la seva sofisticació, però sempre amb final made in Hollywood.

Aquesta vegada s’han passat a l’animació, i tot i que en línies generals no s’esforcin per ser massa ambiciosos en l’aspecte tècnic, se saben reservar el pressupost per a tres o quatre moments que realment ho mereixen.

Pel que fa al guió, encara que Sausage Party s’encaparri (perquè els seus responsables així ho volen) a repetir els mateixos acudits fàcils mil vegades, s’ha de reconèixer que saben esprémer la idea, li treuen més potencial del que semblava. Perquè, sincerament, em temia que la pel·lícula s’acomodaria en una sola idea repetitiva i intranscendent i que la resta seria només palla per enllaçar quatre escenes més gracioses que la mitjana. Per sort, m’equivocava: a més d’algunes escenes còmiques espectaculars, Sausage Party ens ofereix una història amb molts missatges en un microcosmos (el del supermercat) que funciona sorprenentment bé com a representació/paròdia del món actual.

 

Valoració: BONA
75

La frase: la visió del més enllà d’en Kareem Abdul Lavash: «Tinc 77 botelles d’oli d’oliva verge extra que m’esperen. El meu destí és amarar-me amb els seus dolços sucs mentre s’escolen pels meus plecs».

El personatge: sorbitol, maltitol, xilitol, mannitol…

L’escena per al record: si no me l’haguessin destrossat amb els tràilers, seria la massacre de la cuina. Per tant, em quedo amb l’espectacular homenatge a Saving Private Ryan (està molt ben trobat, com la majoria de les altres referències cinematogràfiques).

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.