STEVEN SEAGAL > WOODY ALLEN

0
310

 

Ja sento els crits d’indignació dels hispters: «s’ha begut l’enteniment», «aquest tio és subnormal», «deu anar borratxo», i és probable que totes les afirmacions siguin certes, però res d’això em farà canviar d’opinió. En el mapa de la història del cinema, Steven Seagal és més gran que Woody Allen.

No només físicament –tot i que m’encantaria veure Allen i Seagal en un octàgon rebentant-se la cara a hòsties–, sinó també en sentit figurat. Seagal ha fet més per nosaltres amb el seu cinema que el jueu de Brooklyn. I us diré per què.

He vist totes les pel·lis de Woody Allen: les bones i les no tan bones, les glorioses i les mediocres. He vist Match Point trenta cops. Em sé de memòria Hanna and her Sisters. Fins i tot m’he empassat Midnight in Paris repetides vegades perquè em sembla un film preciós. Aturem-nos aquí.

Midnight in Paris. Ah, amics meus! Quina delícia! Una hora i mitja de pur plaer fílmic. Els actors estan esplèndids, el guió passa com aigua, i els diàlegs…, doncs, com sempre. Fins i tot tenim la sort de no veure la cara de cacauet d’en Woody en tot el metratge. Midnight in Paris ens fa sentir bé: has pogut tenir el dia més puta del món, que si a les deu del vespre et poses a veure aquesta pel·li, la vida sembla millor. Tornes a casa de treballar a la plataforma petrolífera, trinxat i brut, on un dels teus millors amics ha perdut la vida, desmembrat per una de les màquines, i quan veus l’Owen Wilson fent cucamones als anys 20 se’t passen tots els mals.

Midnight in Paris és placebo. És homeopatia. La mires i et cures. T’envaeix la dolça melangia. Et vols fer escriptor i anar a viure a París, possiblement dues de les pitjors coses que pots fer en aquesta putíssima vida.

Per contra, quan mires una pel·li de l’Steven Seagal –és igual quina, totes són la mateixa, amb la diferència que en una mata xinesos i en una altra russos– penses que el món és una merda. No en el sentit de les pel·lis de Ken Loach, que generen aquella inquietud del sindicalista, sinó en un sentit molt més existencialista. Woody Allen és Bertrand Russell. Steven Seagal és Sartre.

Recordeu alguna pel·li de Steven Seagal? Totes tenen el mateix puto argument: ell fa d’un exmarine ecologista boig o policia retirat expert en arts marcials. Hi ha algun problema i el truquen. Steven Seagal és el 016 de la lluita antiterrorista. Aleshores arriba, trenca cames i braços, empaita algú amb aquell trote cochinero que gasta, que sembla que en comptes de malucs tingui dues xarneres, i acaba la peli. En vols més? Vols més escenes? Doncs que et donin pel cul.

I així ens deixa l’Steven: estarrufats al sofà, amb l’esperit malmès, esperant que algú ens acotxi i ens digui que el món és molt més que uns romanesos segrestant nenes i un senyor de 180 quilos empaitant-los pel carrer. Però sabeu què? El món és exactament això.

Quantes pel·lis ha dirigit Woody Allen? Cinquanta-tres. Quantes són obres mestres? Unes quantes.

Quantes pelis ha protagonitzat Steven Seagal? Cinquanta-quatre. Quantes són la mateixa merda? Totes.

En el gran esquema del cosmos, Steven Seagal sempre ha servit a la mateixa tasca: oferir morralla fílmica, pel·lis que deixen una ombra negra planejant sobre les nostres ànimes. No saps si és el missatge subliminal o que hi havia plans desenfocats, però alguna cosa t’ha deixat el cul girat. Seagal és el Giorgio de Chirico del cinema d’acció. Un geni metafísic.

Però seguiu, seguiu enganyant-vos. Seguiu admirant els dolços finals de les pel·lis d’en Woody, gaudiu dels seus guions rodons i de les ties bones que, indefectiblement, apareixen a cada escena. Jo seguiré fidel a l’Steven Seagal: el seu cinema és merda, però és que, nois, aquesta vida també ho és.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada