Superlópez

Any: 2018
País: Espanya
Direcció: Javier Ruiz Caldera
Protagonistes: Dani Rovira, Alexandra Jiménez, Julián López, Maribel Verdú

Vinyetes, superpoders, robots, Espanya.

No em feia il·lusions; sabia que, com a adaptació rigorosa del còmic, la pel·lícula de Superlópez deixaria molt que desitjar, però si almenys em feia riure la meitat que la d’Anacleto (Javier Ruiz Caldera, 2015), em donava per satisfet.

No es pot dir que satisfaci gaire sentir que has caigut en el típic parany de màrqueting… Quan no es tenen garanties d’aconseguir una obra artística decent, es recorre a les matemàtiques: ¿quant poden sumar en taquilla els fans de l’actor protagonista (Dani Rovira, una màquina d’atreure espectadors des d’Ocho apellidos vascos), els de l’autor de l’obra original (Jan, un dels més veterans dibuixants i guionistes del còmic espanyol) i els del director (Javier Ruiz Caldera, una aposta segura en la comèdia, després de 3 bodas de más i Anacleto)?

A més, el tàndem de guionistes Borja Cobeaga i Diego San José, si bé no ha firmat els guions més rodons, assegura un sentit de l’humor àgil i àcid. Però el de Superlópez no és precisament un dels seus millors treballs, i, per rematar-ho, Javier Ruiz Caldera tampoc estava massa inspirat… Tots els personatges són esquemes repetits d’altres pel·lícules (per exemple, Dani Rovira i Julián López no fan de Juan i Jaime, sinó del Quim Gutiérrez i el Berto Romero d’Anacleto), en començar cada escena saps com acabarà, i els gags que copien o referencien el còmic no remouen res positiu (sinó tot el contrari).

Per acabar-ho d’adobar, algunes de les escenes més “importants” resulten més absurdes que una altra cosa (la del metro, la de Kill Bill, l’enfrontament final…). Tolero les escenes sense sentit, però si a més tampoc tenen gràcia, no hi ha per on agafar-les.

En resum, a Superlópez trobo un producte farcit de bons professionals en un projecte que, senzillament, no feia per a ells.