Any: 2015
País: Japó
Direcció: Mamoru Hosoda
Protagonistes: Kôji Yakusho, Shôta Sometani, Kazuhiro Yamaji, Rirî Furankî, Suzu Hirose, Haru Kuroki, Mamoru Miyano
Personatges solitaris, laberints màgics de carrerons, mons paral·lels, Moby Dick, foscor. Hosoda ens convida a seguir un nen i una bèstia en una història d’aprenentatge i maduració que, a diferència de les que hem pogut veure a The Karate Kid (John G. Avildsen, 1984) o Paceful Warrior (Victor Salva, 2006), és bidireccional.
La relació entre els dos protagonistes, i en especial el carisma d’en Kumatetsu, la bèstia ós, sustenta una narració molt mesurada que, sense amagar el seu didactisme ni l’ús de certs llocs comuns i personatges prototípics, aconsegueix funcionar amb personalitat i fluïdesa (encara que en algun moment puntual es pot fer una mica llarga).
Un altre aspecte que fa de The Boy and the Beast una proposta destacable és l’estil de l’animació. No és res innovador, però voldria ressaltar l’efecte que provoca, damunt els fons detallats de textures realistes, el traç fi i depurat dels personatges, que a més estan acolorits amb els tons vius habituals en els dibuixos animats. Aquest recurs llueix especialment en les escenes d’acció, ja que dóna entitat als personatges i multiplica l’atractiu dels seus moviments.
En el món de les bèsties trobareu un bon punyat de personatges de disseny i caràcter entranyables, que es contraposen a la impersonalitat de la gran ciutat humana, amb llums, màquines i multituds indiferents (la dicotomia és comparable a la contraposició burtoniana entre el món dels morts, alegre i colorit, i el dels vius, depriment i gris). En aquests dos escenaris, doncs, Hosoda ens presenta un conte d’esperit tradicional sobre la puresa de les bèsties i la foscor que habita en els homes, i ho fa amb una bona dosi d’elegància i de sensibilitat. I sí, també amb la dosi reglamentària de petites mascotes peludes, de col·legiales uniformades, de katanes i de monstres, com correspon a tota pel·lícula d’animació nipona com cal.
Valoració: BONA
La frase: «La telecinesi no funciona amb el mal d’esquena.»
El personatge: el Gran Mestre. Insuperable.
L’escena per al record: la primera lliçó.
