The Disaster Artist

Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: James Franco
Protagonistes: James Franco, Dave Franco, Seth Rogen, Ari Graynor, Alison Brie

Les històries de perdedors enfrontant-se al seu destí sempre agraden a la gran pantalla. Si a això hi sumem un argument que gira al voltant de la realització de la pitjor pel·lícula de la història (cosa mai definitiva, ja que aquest és un títol propagandístic que s’actualitza cada lustre) i a més ho adobem amb nombrosos premis i nominacions (entre els quals destaquen la Concha d’Or a la millor pel·lícula i el Globus d’Or al millor actor), The Disaster Artist es converteix ja d’entrada una aposta segura per a qualsevol cinèfil.

La cinta té un ritme àgil i és prou divertida. I com a al·licient afegit, James Franco (director i coprotagonista) fa una de les seves actuacions més extremes —o com a mínim a l’alçada del personatge que feia a  Spring Breakers (Harmony Korine, 2012)— donant vida a l’extravagant Tommy Wiseau, un director que amb els seus tics i amb la seva forma de parlar és carn de canó perfecta per a qualsevol imitador.

Ara bé, tot i aquesta magnífica carta de presentació, després de veure la pel·lícula em queden sensacions un pèl més fredes. Malgrat ser un film bastant rodó i sense defectes evidents, per mi les seves virtuts potser tampoc són tan evidents.

Per una banda, no m’ha acabat de convèncer l’argument, ja que defineix poc els protagonistes i dóna la sensació que prefereix buscar la caricatura simplista d’aquests abans que fer que l’espectador empatitzi amb ells. I per l’altra, m’ha donat la impressió que a costa de tirar de tòpics de gènere s’han desaprofitat punts més rellevants o singulars de la història (que els té). Quasi m’ha semblat més artística i interessant la ressenya de la Wikipedia del senyor Wiseau, llegida a posteriori, que la pel·li en si.

Tot i això, l’espectacle ofert és més que digne i recomanable, sobretot si teniu l’oportunitat de poder veure-la en versió original, ja que part de la seva gràcia és el peculiar accent de Nova Orleans d’en Tommy.

Així doncs, ¿és The Disaster Artist la Ed Wood (Tim Burton, 1994) de les noves generacions? No ho sé, potser sí. El que sí que em queda més clar és que James Franco, de moment, no és ni de bon tros un nou Tim Burton.