Any: 2018
País: Dinamarca
Direcció: Lars von Trier
Protagonistes: Matt Dillon, Bruno Ganz, Glenn Gould
Psicopatia, egotisme, trastorn obsessivocompulsiu, impulsivitat, narcisisme, canvis d’humor, la divina perfecció del tigre.
Si tens l’estómac delicat, no vagis a mirar una història de Lars von Trier sobre un assassí psicòpata que intenta justificar els seus actes com a expressions artístiques.
A més a més, has d’estar disposat a passar-te dues hores i mitja a la butaca; a aguantar certes dosis de la pedanteria adolescent pròpia dels caràcters depressius, com és el cas del director; i a riure amb un sentit de l’humor que avui, en l’era de la pell fina, alguns considerarien malaltís.
Ben pensat, així és com ha de ser una pel·li sobre un assassí; les “aptes per a més públics” trivialitzen encara més la barbàrie de l’acte criminal.
Una altra característica que diferencia The House That Jack Built és que a penes té trama policíaca, ja que els agents de la llei són uns ineptes i la mà divina protegeix l’executor sense escrúpols. Llavors, ¿quin és l’incentiu de veure com algú s’esplaia en cinc actes de tortura i assassinat? No tot és tan gratuït com sembla: els cinc escabrosos capítols serveixen per fer un retrat d’un personatge en el qual el director bolca bona part dels seus conflictes, fílies i obsessions, i per donar-nos pistes per a un epíleg amb el potencial de deixar-nos amb el cap al revés.
En definitiva, Lars von Trier, com Woody Allen o Charlie Kaufman (tots jueus, mira per on), fa pel·lícules com a teràpia, i en elles sap compaginar el seu gust per la provocació i el seu innegable sentit artístic per crear obres realment personals i innovadores. I això sempre s’agraeix.
Valoració: BONA
La frase: «Em va colpejar com un llamp en el cel clar. No vaig poder resistir-me a atropellar aquella velleta.»
El personatge: el nen somrient.
L’escena per al record: la de l’inoportú atac de TOC en el segon incident.
