The Invisible Man (El hombre invisible)

Any: 2020
País: Estats Units
Direcció: Leigh Whannell
Protagonistes: Elisabeth Moss, Storm Reid, Harriet Dyer, Aldis Hodge, Oliver Jackson-Cohen, Michael Dorman

Fòbia davant d’un enemic invisible encegat, que t’utilitza, et persegueix,  et deshumanitza i et fa sentir com un bé més de la seva propietat.

Aquesta és la readaptació d’una ficció que retrata l’esgarrifosa realitat de la violència de gènere, des de la distància i amb la conseqüent protecció que ofereix el gènere fantàstic per a l’espectador, però allunyant-se descaradament del relat original o d’anteriors versions més edulcorades i/o còmiques.

Leigh Whannell, amb encert,  n’augmenta la cruesa,  adaptant-la als temps que corren.  Aquí preval l’empatia màxima amb la víctima. Ens posem com mai en la seva pell i ens distanciem totalment de la figura del manipulador agressor. La història potser porta el seu nom, però  aquest no és per res el seu relat. El coneixerem indirectament, sí, però només per les seves atrocitats, i inclús el seu aspecte ens serà desconegut ben bé fins als instants finals.

Amb moments molt tensos i escenes d’acció espectaculars (picada d’ullet a Terminator 2 inclosa), la  Cecilia Kass, única i gran protagonista, ens farà passar per l’angoixa, la por visceral, la vulnerabilitat, la solitud, la psicosi, la ràbia… Elisabeth Moss sempre brillant, ho torna a fer, i un cop més ens demostra que, per complicat que li ho posin, ella sap caçar els seus monstres com ningú.

El gran escull de The Invisble Man, que malauradament aigualeix el conjunt, és la profunda pàtina de sèrie B que l’impregna. No visualment, però sí en la trama i els  mecanismes narratius emprats, amb molt poca cura pels detalls i responent als rocambolescos girs del seu guió amb solucions argumentals matusseres, ràpides i poc polides. Mals molt segurament invisibles per a qui vulgui veure una pel·lícula comercial sense excessives pretensions, fins a cert punt reivindicativa i indiscutiblement distreta.