The Irishman (El irlandés)

Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Martin Scorsese
Protagonistes: Robert De Niro, Joe Pesci, Al Pacino

Sí, The Irishman té estretes similituds amb Goodfellas (1990), Casino (1995) o The Wolf of Wall Street (2013), sobretot pel que fa a la narració. La seva durada no és un capritx, i la pel·lícula no se sent allargada en cap moment. No escatima en detalls ocurrents (una síndria per aquí, un peix per allà, la pintura de cases, la selecció d’armes, les pastilles…), fa riure, fa patir, entendreix… ¿Què esperàvem?, és Scorsese, un Scorsese total que mescla tot el que pot oferir el gènere de gàngsters (que no és el mateix que «tots els tòpics del gènere») i hi afegeix un to més reflexiu i una conclusió.

Una conclusió…, un final. Perquè, encara que pugui semblar que en el cine de gàngsters ja estigués tot vist, hi faltava mostrar-ne el final. Potser perquè el final de debò, un cop s’han acabat els trets, les amenaces velades i les traïcions, no sembla massa cinematogràfic. A The Irishman, Scorsese fa que ho sigui.

També és cert que potser abans no es podia mostrar una conclusió així perquè els directors i actors mítics del gènere no s’havien acostat prou al seu propi final. Aquest és el moment. La història del cine té el seu procés, i aquesta pel·lícula no podia venir de la mà d’un director novell ni podia estar protagonitzada per actors no coneguts; només recuperant velles glòries es pot donar el toc perfecte i engrandir el significat d’una pel·lícula així. (Dit això, si hagués arribat una mica abans, possiblement els rejoveniments dels actors haurien quedat millor.)

De Niro, Pesci i Pacino han perdut energia (el darrer no tanta), però segueixen destil·lant carisma i es mantenen igual d’intimidadors en els tipus de papers que els van donar més fama. The Irishman és una pel·lícula feta a mesura per a tot l’equip que tantes alegries ens han donat. Amb olor de comiat, d’un comiat digníssim.