Any: 2015
País: Estats Units
Direcció: Ridley Scott
Protagonistes: Matt Damon, Jeff Daniels, Chiwetel Ejiofor, Jessica Chastain, Kate Mara, Michael Peña, Aksel Hennie, Sebastian Stan
The Martian és una pel·lícula americana típica, i també tòpica, amb algunes sorpreses agradables, tot i que no són suficients per fer que la seva història resulti memorable. És clar, tenim Gravity (Alfonso Cuarón, 2013), Moon (Duncan Jones, 2009) i Interstellar (Christopher Nolan, 2014) al cap, de manera que és impossible no pensar com se li acut a Ridley Scott fer aquestes coses que fa últimament.
El plantejament, doncs, no és original, però sí la manera d’abordar-lo, ja que l’actitud del protagonista en la seva situació és, com a mínim, inusual. El problema és que el personatge de Damon, a banda de ser força pla, no és un personatge creïble. No me l’hagués cregut encara que els crèdits inicials diguessin «based on a true story» o encara que hagués escoltat un astronauta en una sessió de coaching… Damon, però, és Damon i se’n surt molt bé. Salva la pel·lícula i li dóna la consistència que li falten als altres personatges. Perquè el que falla no és com Mark Watney afronta la situació, sinó com tots els altres es donen la maneta.
Damon sol merèixer-se les nominacions, però aquesta vegada no li tocava guanyar cap estatueta (ni de bon tros) perquè el seu personatge, tot i estar en un escenari ben aconseguit i haver d’enfrontar una situació tremendament complexa, no acaba de connectar amb l’espectador. És un graciós que fa de botànic, o un botànic que fa de graciós.
La NASA, l’exèrcit i la CIA són l’elit, ja ho sabem, però en aquestes trames es tiren tantes floretes que tot plegat acaba cansant… En definitiva, The Martian és una pel·lícula previsible que mostra menys conflictes que Mary Poppins, però aconsegueix mantenir-te despert.
Recomanable per a qui li agradi el cinema d’aventures, espacial i made in Holywood.
Eviteu-la si no suporteu els guions que fan quedar tothom tan i tan bé.
