The Nun (La monja)

Any: 2018
País: Estats Units
Direcció: Corin Hardy
Protagonistes: Taissa Farmiga, Demian Bichir, Bonnie Aarons, Jonas Bloquet

Hi ha qui veu horrors per totes bandes. Nicole Kidman ha comentat més d’un cop sentir una por irracional cap a les papallones. Hitchcock deia que no hi havia res més terrorífic que el rovell d’un ou. I inclús tot un milhomes com Mathew McConaughey ha admès patir ansietat quan estroba amb portes giratòries o en túnels.

Fòbies d’allò més originals si les comparem amb les que poblen la majoria de films de terror. En les últimes pel·lis de la saga de Conjuring, per exemple, la figura que monopolitza l’horror és la d’una monja terrorífica. Sí, la mateixa que turmentava els Warren en la segona part de la saga. Estem davant d’un altre spin off.

Mirant d’explicar d’on surt i per què apareix en l’anterior cinta, ens trobem amb una producció de cinema de terror comercial que segueix la dinàmica marcada per la mateixa saga. Una pauta similar a l’oferida per la saga d’Insidious que defuig les premisses del terror més clàssic, com són la d’espantar més amb el que no es veu que amb el que es veu, la de deixar intuir abans de desvelar-ho tot, o la de jugar amb els nervis de l’espectador a l’espera d’un clímax final en el qual es desveli tot. La saga creada per James Wan (aquí productor) prefereix ensenyar els seus fantasmes o dimonis ja de bon principi en tota la seva esplendor i prosseguir la trama amb un pastitx de cinema d’acció i ensurts més bàsics i previsibles.

Però centrem-nos en The Nun. Es tracta d’una cinta un xic més pròxima a la sèrie B que les anteriors, fet positiu, ja que segurament li dóna un xic més d’espontaneïtat. Però tot i això els girs argumentals inconnexos i previsibles segueixen essent tònica habitual, juntament amb una resolució molt plana de totes les desventures plantejades als seus protagonistes.

La pel·li és una mica com entrar en un laberint en el qual el camí de sortida està marcat amb rètols lluminosos. Tret que sigueu molt fans de la saga, és una producció avorrida mentalment i fins i tot físicament (potser el pitjor atribut que pot tenir una cinta de terror).

Una monja sinistra no deixa de ser un recurs terrorífic força banal, i amb pel·lis com aquesta no crec que millori gaire el seu estatus. Per si un cas, seguint l’exemple de Hitchcock, jo crec que quan surti la pròxima seqüela dels Warren em quedaré a casa mirant d’horroritzar-me mirant un plat d’ous ferrats. Qui sap, potser fins i tot me’ls mengi.